Consells per Corredors de Muntanya

Mirant per la xarxa blogs i webs d'amics corredors he trobat una explicació bastant encertada del " que , per què i com " correm per la muntanya . He volgut compartir-ho amb vosaltres , tant els que ja fa temps que hi esteu enganaxats , com a tots els que us entra com a novetat i us sentiu atrets capa aquest espectacular i contagiós món de la muntanya i la natura . 

Evidentment cadasqú pot tenir un punt de vista diferent en alguna explicació en concret , però a grans trets es una bona eina per a tots aquells que busqueu informació i teniu dubtes .

 

Las carreras por montaña se están haciendo cada vez más populares debido a varias razones, entre ellas podemos citar el estar más cerca de la naturaleza, o bien la sensación de aventura o reto. La diferencia principal con otros tipos de carreras reside en la dificultad del terreno. La presencia de rocas, cuestas, descensos, riachuelos, etc. pueden impresionar al principio a los novatos, aunque más tarde contribuyen a la satisfacción de haber superado un reto. Otra de las características de correr por la montaña  es la necesidad de poseer una perfecta coordinación entre la vista y la zancada, para evitarnos cualquier sobresalto.

Todos las carreras poseen partes más duras que otras, partes incluso en las que resulta imposible correr y que muchas veces nos hacen decir que jamás volveremos a embarcarnos en tales pruebas. Sin embargo, si adquirimos las técnicas específicas para correr sobre terrenos irregulares, llegaremos a disfrutar de tal tipo de competición. 

TERRENO

                                                      Subidas: 

 

 
Las subidas son parte integrante de la montaña y a veces asombran a los principiantes por la inclinación de su pendiente o por su longitud. Por ello la estrategia de carrera debe ser distinta a la que se aplica en un carrera en asfalto o pista. El primer punto a tomar en consideración es la regulación del esfuerzo. En las subidas resulta útil andar para ahorrar energía y reservar la carrera pasa las secciones más llanas. El aprender a caminar o marchar más eficientemente nos ayudará a mejorar nuestras marcas.

                                                                             Descensos: 

 
A primera vista la técnica de los descensos parece fácil: dejarse llevar por la gravedad y ya está, pero la cosa no resulta tan simple en la práctica ya que nos encontramos con el obstáculo del miedo a tropezar o a caer. Para evitar las caídas se requiere una técnica correcta y mucha experiencia, junto a una gran confianza en uno mismo. El secreto para descender eficazmente reside en ayudarse del propio peso a fin de ahorrar fuerzas. Los que temen caer y frenan, desperdician gran cantidad de energía y al mismo tiempo disminuyen dramáticamente la velocidad respecto a los corredores más experimentados.

                                                        Rocas: 

 
Un problema que tienen los las carreras por montaña, es que el terreno suele ser irregular o rocoso, por lo que debemos estar más pendientes muchas veces del suelo que pisamos que de la belleza del escenario, so pena de correr el riesgo de darnos de bruces en el momento menos pensado. Podemos considerar incluso desde este punto de vista que el Trail es un deporte distinto a la carrera en ruta.

En la carretera muchas veces podemos correr o marchar distraídamente, absortos en nuestros pensamientos, pasando de esta manera el tiempo más rápido y sin parecernos el camino tan duro. En el Trail, al contrario, debemos prestar mucha más atención donde pisamos.

Técnica

El primer objetivo será evitar la lesión, sobre todo la torcedura de tobillo. Ésta ocurre habitualmente si un pie aterriza en el borde de una superficie dura y al apoyar el peso del cuerpo sobre este pie, la articulación del tobillo se dobla hacia un lado con brusquedad. Para evitarlo, no debemos saltar rápidamente sobre el pie, ya que aumentaríamos el estrés sobre el tobillo. Debemos dejar caer ligeramente nuestro cuerpo hacia delante para disminuir el peso ejercido sobre el pie, y apoyar el otro pie lo más rápidamente posible dando un pequeño paso.

Es decir que cada vez que notemos que un pie apoya en un lugar inestable, daremos un pequeño paso hacia delante tras dejar caer algo el torso, para apoyar el otro pie y transferir el peso del cuerpo sobre éste. Si este segundo paso es inestable repetiremos la maniobra hasta apoyar en un terreno más favorable. El único problema es que si esto lo repetimos más de 3-4 pasos, como cada vez nos inclinaremos más, al final acabaremos cayendo hacia delante.

Una acción similar deberemos hacer si con antelación vemos que nos acercamos a un lugar peligroso por resbaladizo o inestable. En este caso daremos un primer paso 'ligero' y a continuación un paso normal en terreno más estable. En ocasiones será preciso dar varios pasos 'ligeros' en fila hasta encontrar suelo firme. De la misma manera, si corremos sobre un terreno helado, será mejor dar pequeños pasos sin cambiar nunca bruscamente de dirección.

Todo se resume por lo tanto en dar pasos 'ligeros' o pasos 'normales' según convenga, lo que a veces es más fácil de decir que de realizar. Debemos primero aprender a distinguir entre terreno peligroso y terreno seguro, luego decidir si daremos un paso 'ligero' o un paso normal, y finalmente aprender a colocar el pie donde el ojo indica. 

Con las rocas resbaladizas deberemos siempre aterrizar de forma perpendicular a su superficie, porque en caso contrario resbalaremos. Si la roca está inclinada hacia la izquierda, planearemos nuestro próximo paso hacia la izquierda, y lo mismo a la derecha. Otras veces todas las rocas son resbaladizas e inclinadas y deberemos alternar rocas inclinadas hacia un lado y rocas inclinadas hacia el otro siguiendo una línea sinuosa. Otras veces nos veremos forzados a dar varios pasos sobre terreno inestable, en este caso recordemos dar pequeños pasos 'ligeros' sin variar la dirección hasta encontrar un suelo más favorable.

Con un poco de práctica podremos con una antelación de varios pasos saber dónde colocar nuestros pies. En otras ocasiones, por el contrario, sólo podremos fijarnos hacia donde queremos ir, y para llegar ahí daremos varios pasos 'ligeros'. Deberemos correr como si lo hiciéramos sobre hielo, siempre alertas, sin comprometernos irreversiblemente en un paso. Otra diferencia con la carrera en ruta es que en Trail iremos saltando muchas veces entre paso en vez de ir rasantes al suelo.

A menudo el peligro reside en que no vemos las rocas porque están tapadas por hierba o maleza. Aquí también debemos correr 'ligeros', siempre atentos a 'descargar peso' para salir de un mal paso. Para eso es importante mantener una cierta relajación, pues la rigidez nos dificultará tomar las medidas adecuadas. Si corremos junto a otros, nunca nos colocaremos inmediatamente detrás de ellos, sino que dejaremos una cierta distancia (8-10 pasos) así dará tiempo para reaccionar ante cualquier imprevisto.

Y un último aviso. Si nos encontramos en un terreno estable, en vez de admirar el paisaje miremos hacia delante buscando las flechas o señales indicadoras. No sea que nos equivoquemos de camino.

 Equipamiento

 

Para escoger el equipamiento tenemos que hacer dos consideraciones, la primera que podamos correr sin dificultad, la segunda que podamos prevenir lesiones. Respecto a esto último debemos tener en cuenta que alguna vez caeremos, sino en la próxima carrera si en la siguiente. Por lo tanto debemos pensar en llevar camiseta cómoda y técnica, Puede ser de comodidad sustituir la manga larga por los manguitos en caso de frio, mallas o pantaloneta, Cortavientos, buff, guantes, etc. Todo dependiendo de la climatología. A veces resultan útiles las rodilleras o colocarse un taping en los tobillos, sobre todo si los tenemos débiles.

Las zapatillas deben tener una buena tracción en todo tipo de terrenos y direcciones, y al mismo tiempo protegernos. Para ello son ideales las zapatillas específicas Trail, que poseen suelas de goma no muy dura y con relieve. También necesitaremos estabilidad, lo que significa una suela menos gruesa que la que usamos en carretera y que nos hace más propensos a las torceduras de tobillo al aterrizar en terrenos irregulares. También deben protegernos de los golpes y del roce con las piedras, por lo que poseerán una media suela suficientemente dura, y protección a nivel de los dedos de los pies. Como las zapatillas de Trail las usaremos menos que las de ruta, el momento de cambiarlas será cuando esté estropeada la parte superior, o gastada la suela.

Otra precaución es comprar las zapatillas un número superior y atarlas firmemente para que el pie no resbale hacia delante. De esta manera nos ahorraremos lesiones en los dedos y hematomas en las uñas si golpeamos una roca o corremos cuesta abajo. Podemos incluso antes de comprar las zapatillas, golpear con ellas puestas una pared y comprobar si nos protegen de una manera eficaz.

Entreno

En el entreno Trail, los conceptos de kilometraje y ritmo tienen un significado distinto al que tienen en el entreno por carreteras y caminos. Por eso es preferible contar el entreno por tiempo, más que por distancia. El entreno debe ser gradual, empezando por unos 20-30 minutos dos días por semana en terreno irregular, a añadir a las sesiones normales a las que estemos habituados. Iremos aumentando hasta unos 45-60 minutos de entreno, teniendo en cuenta que la primera habilidad a adquirir es la coordinación, por lo que nos deberemos concentrar lo suficiente.

Otro aspecto a entrenar serán los descensos, pues en ellos es en donde podemos ahorrar durante la carrera una gran cantidad de tiempo y esfuerzo. Para ellos podemos realizar unos 10-15 descensos por una colina, lo más rápido que el miedo a caer nos permita. En las subidas al contrario, deberemos practicar la marcha, lo que nos será de gran utilidad durante la carrera.

Debemos asimismo incorporar a nuestro entreno alguna carrera ocasional por terrenos difíciles, incluso más difíciles que los previstos en nuestra prueba objetivo y en condiciones climáticas como mínimo similares a las que nos encontraremos. Ello nos dará un plus de autoconfianza en el momento clave. También precisaremos de algunas salidas largas tipo Trail para acostumbrarnos a correr con niveles bajos de glucógeno.

                                                                   Precauciones

                                                                              Agua:

En los Trails Ultra una de las mayores preocupaciones es conseguir una hidratación adecuada, por lo que debemos intentar ser lo más autosuficientes posible. Debemos calcular nuestras necesidades con anterioridad pues aunque corramos en la sombra y entre árboles, no es raro sudar más que a pleno sol. Por lo tanto llevaremos un porta-bidón o un Camelback, que iremos rellenando cuando sea posible, teniendo en cuenta que no nos podemos fiar de cualquier fuente que nos podamos encontrar en plena montaña.

                                                                 Animales y Plantas: 
 
No sólo las ortigas, sino otras muchas plantas pueden ocasionarnos problemas tanto de alergia como de pequeñas heridas, así que protegeremos nuestras piernas y brazos como hemos visto antes con guantes, camisetas de manga larga y mallas, dependiendo del terreno a pasar. Nos será útil llevar pomada antihistamínica en caso de picor o escozor.

En cuanto a los animales, no es raro encontrarnos después de la carrera pequeños insectos o incluso garrapatas, por lo que prestaremos especial atención a quitárnoslas. Ocasionalmente podemos encontrarnos con animales mayores tales como serpientes o jabalíes, que aunque no suelen atacar si no se les molesta o se asustan, lo mejor es mantenerse alejados tanto de ellos como de ellas. Para evitar complicaciones siempre es preferible correr haciendo el ruido suficiente para no sorprender a ningún animal, pues si advierten nuestra presencia con la suficiente antelación suelen alejarse de los seres humanos.


                                                                  Correr solos: 
 

Resulta prudente correr en plena naturaleza acompañados, pues aunque no podamos prevenir los problemas siempre nos ayudará tener al lado un compañero para darnos o pedir auxilio. Pero no siempre es factible correr en compañía, así que resulta imprescindible tomar ciertas precauciones. La primera es no perderse, porque aunque en la carrera por montaña existan cintas o señales, en ocasiones son confusas o simplemente no las vemos al pasar delante de ellas. Deberemos prestar atención a donde nos dirigimos y de dónde venimos, ayudándonos si ello es posible de un mapa o incluso de un GPS si es una Ultra o si vamos haciendo una ruta diseñada por nosotros. Evitaremos también correr despistados o pensando en nuestras cosas sin fijarnos en la ruta.


Pensando un poco más en las Ultras o en rutas de larga distancia, llevaremos consigo además lo que podamos necesitar en caso de perdernos o tener algún problema: Agua o bebida isotónica, barras energéticas, calmantes, tiritas y esparadrapo, brújula, silbato para avisos, linterna, mapa, vaselina, papel higiénico, cerillas, navaja multi-usos, dinero, DNI, etc.


Otras Precauciones: 
 
En los Trails disfrutamos de la belleza y de la paz del paisaje. Todos debemos colaborar en el mantenimiento de estas características de la naturaleza, no ensuciando con basura ni desperdicios. Esto significa que no tiraremos lo que nos sobre, que conservaremos en la mochila los envoltorios de las barras energéticas, etc. Los demás corredores, los ciclistas o simplemente los paseantes también tienen derecho a disfrutar de la montaña.

Episodi 7 . Els Bastions Skyrunnig

Córrer a casa te les seves aventatges , però també desaventatges . En el primer dels casos , el millor es que et coneixes el terreny a la perfecció ; en el segon cas , voler-ho fer bé t'hi afegeix una dosi extra de pressió que fa que un bon resultat en qualsevol altre proba , en aquesta es converteixi en una decepció .

panoràmica desde el Puigmal - 2911m

Fa uns dies he acabat de llegir un llibre sobre la vida dels Tarahumares , una tribu mexicana , i m'ha cridat l'atenció una de les darreres frases , sobretot pel fet d'estar redactada per una nutricionista : " una ultramarató és una competició de beure i menjar molt , amanida amb una mica d'exercici i paisatge " , i a la que jo hi afegiria " amb un postre de molt de coco i sang freda " . Personalment la trobo una descripció genial .

Ribes de Freser , les 5'00h de la matinada , negre nit , ennuvolda com deien les previsions , m'apropo al pavelló caminant pel bosc , baixant pel corriol que mena del camping , concentrat en els meus pensaments , ple de dubtes .....aguantarà la meteo ? aguantaran els meus genolls ? aguantarà el meu cap ? com respondrà el meu cos a tantes hores de pallisa ?.....................; els carrers estan encara en silenci iluminats per la feble llum de les bombetes, i al pavelló ja hi ha nervis , per part de l'organització perquè tot surti bé aquesta primera edició amb cartell de luxe ( Oscar Pérez , d'Osca; Issac Blanco i Sebas Sánchez ,d'Alacant ; Julien Labit i Jérémy Blanes , francesos ) , i per part dels corredors perquè el campanar de Ribes toqui les 5'30h , hora marcada per la sortida oficial de la cursa .

Amb presició suïssa es dona el tret de sortida pels carrers de Ribes , creuant el poble per encarar ja de bon començament la primera de les pujades , a l'ermita de St Antoni , un tram curt d'encara no 2km però en el que es supera un desnivell positiu de 350m ; és un avís del que trobarem al llarg de tot el dia ,pujades i baixades constants amb molt desnivell .

 El ritme de sortida es tranquil , i no hem costa posar-me al capdavant del grup per entrar sense problemes al corriol ; el conec , és molt estret , sense dificultat técnica però amb algunes zones amb arrels i pedres soltes , per lo que prefereixo anar davant i evitar els reflexes dels frontals . Quant coronem a l'ermita  al pas pel Coll de la Cassasa , camí de Campelles , el grup s'ha fraccionat i ens mantenim un 10 corredors al capdavant , i marquem pràcticament alhora al control que hi ha a la sortida de Campelles .

trenc d'alba a Coma Ermada

Marco ràpid i comencem a pujar per pista i camí ample fins arribar al corriol que ens durà al Coll d'Erola . Continuem pujant sense gaires descansos , a estones per sender suau , a estones pel mig del bosc amb més pendent , parlant amb l'Oscar sobre la seva excelent temporada ( 2º a la Ronda dels Cims d'Andorra , de 170km i 1º al GRP francès , 160km amb 11000m+ ) , encara no habia coincidit amb ell i no habia tingut ocasió per felicitar-lo , s'ho mereix . Com qui no vol la cosa arribem al refugi de La Covil , on trobem el primer avituallament ; és el quilòmetre 9 i no paro gaire , una mica de coca-cola per si encara no ens hem despertat i poca cosa més ;portem un ritme en el que hem trobo molt cómode i segueixo cap el cim per prats de pastura . Quant sortim a la carena cimera l'imatge es bucólica , primeríssimes llums del dia mentre l'horitzó  s'ilumina amb algun que altre llamp ........mentre es quedin allà.....pensem tots alhora que segellem al cim , la Covil , 2001m .

Seguim carenant per prats direcció al Coma Ermada i l'Emperadora amb el grup ara ja reduït a tant sols 4 corredors . Al segellar a l'Emperadora apaguem els frontals , tot i que encara no s'hi veu del tot , els reflexes de la llum artificial fan més nosa que benefici en el tram de descens per prat fins arribar a la pista de Nevà , on baixem fins els poble i d'aquí a Planoles . Baixo tranquil , sense arriscar gens , i això fa que arribi al control-avituallament de Planoles amb 3' perduts respecte l'Oscar i el Sebas , que han arriscat més . Menjo alguna cosa sólida mentre parlo amb la familia que s'han arribat a animar , i sortim del poble creuant la nacional per començar a pujar al Collet de les Barraques . Vaig sol , l'Oscar està molt fort i no vull entrar a la seva guerra , sino més tard ho pagarem , i el Jordi no ha parat gairebé res a l'avituallament , però vaig tranquil , queda molta cursa i prefereixo menjar i beure bé a tot arreu , a la tarda ho agraïrem .

Collet de les Barraques , el cel segueix amenaçador però la temperatura es l'ideal per córrer . Darrers 500m per asfalt trotant suau per segellar al control i saludar de nou a la familia , que estan fent el seu "ultra" particular . No hem paro , segueixo fins la Font de l'Home Mort , on es troba l'avituallament , i on coincideixo amb el Jordi que tot just surt ; una petita parada per omplir bidons i torne-m'hi !! GR i cap a Nuria que hi falta gent !!

Tenim sort del dia tapat , almenys de moment , el tram fins a Fontalba i Nuria es tot pelat , sense arbres , i encara recordo el pajaron que portava fa dos anys en un entrenament . Entre pensaments paso pel sender pràcticament corrent tota l'estona i arribo a Fontalba , i d'aquí sense dubtes cap a Nuria , avituallament principal .
És el quilòmetre 38 , ni la meitat , i porto 5h de cursa . Hem trobo bé , el llògic cansament de portar 5h però res més , i de moment els genolls responen com jo volia . Mentre menjo i hem canvio de roba hem canten que el tercer està encara no a 10' ; va bé , això no es res i ara comença la part més alpina de la proba , on hem trobo més cómode i per on m'he estat reservant una mica . No m'entretinc més del compte al control i torno a sortir a ritmet , no cal córrer gaire de sortida que la pujada es llarga fins els 2910m del Puigmal . Vaig fent , sense agobiar-me tot i que la boira comença a fer acte de presència i l'aire comença a ser més fort i més molest del que habien pronosticat ; però bé , per tots serà igual , oi ? .Un cop més paso i segello al Puigmal , probablement si hem paso a contar les vegades que hi he pujat en els darrers 10 anys ja paso del centenar de coronacions . Els nois del control van tapats fins dalt i intercambien ànims ; " força , els tens aqui mateix " hem diu , mentre jo responc " que carai , aqui si que esteu fresquets! només us falta que plogui ! " .
Començo a baixar en direcció al collet i el Pic de Segre , quant de sobte una sensació humida hem golpeja el front..... no és posible !! penso ...... ara se'ns posarà a ploure ? . Doncs si , si hi ha algú a dalt  ( que no ho crec , quedi clar ) , no escolta les meves pregàries , i en poca estona passem de les quatre gotes a una pluja intensa , sense treba , acompanyada de vent .......... hem poso el paravent i segueixo corrent , corono el Pic de Segre i cada cop noto les cames més fredes .............. l'aigua deixa pas a la calamarsa ........... arribo al Coll de Finestrelles entre boira i fred , amb les mans tapades per les mànigues del paravent , i la calamarsa barrejada amb aigua deixa pas a la neu !! el que veig per davant sembla extret d'una película de terror , boira  i neu , que acompanyada d'uns cops de vent forts , ens clava a la cara les bolbes com si fosin ganivets acabats d'afilar .
Hem creuo amb un grup d'excursionistes tapats fins a les celles que es queden atònits mirant com pot ser que en un dia així hi hagin un grupet corrent en pantaló curt ..... ahi , que donaria jo ara per les vostres vestimentes !! Vaig carenant lentament , cada cop hem noto les cames més fredes i amb menys reflexes , alhora que comencen a fallar-me els genolls ............... "osti , no ! això ja és massa !!" penso mentre continuo corent amb les mans amagades i enganxades al cos . Cada cop el terreny i el fred hem fa anar més lent , però quant més lent vaig més sensació de fred tinc , quant arribo al Coll d'Eina , un ampli coll , normalment molt acollidor amb més d'un vivac construït però que avui sembla ser la seu central de l'infern ; hi han 2 nois de l'organització asseguts a terra per evitar el fort vent , tapats tant com poden i tot i això tremolant , que hem pregunten com vaig .... estic tremolant i hem surt un fluix " anar fent...." ; " si et vols retirar des d'aquí pots baixar directe a Nuria" crec sentir mentre m'allunyo com puc i penso "no gràcies , aquesta religió no va amb mí"..........els minuts es fan eterns , per un moment tenco els ulls , i al poc hem torna a pasar ; merda !!, m'estic adormilant , primers síntomes d'hipotèrmia !! m'obligo a anar més depressa i m'espessigo la cama per sentir dolor .... no puc menjar , no puc beure , no puc parlar , no puc pensar , tant sols vull que pari de nevar , de ploure , de fer vent , tant sols vull sortir de l'infern !!

pluja a 2000m ; neu a 2800m

Pic de Noufonts , a més de 2800m , al fons dues siluetes , dos nois de control al costat de la pinça per segellar , estan tremolant , igual que jo ; ens mirem i sense haber de dit paraula prèvia hem diuen que baixi al coll , que no cal que segelli , ells certifiquen que hi he passat . Jo no tinc tacte per treure la targa de pas , però a ells els hi passa el mateix ; " no ens funcionen els walkis , baixa al coll i que ells es posin en contacte amb Ribes per si s'ha d'anular la cursa " . Així ho faig , baixant caminat el corriol perque el fred no hem permet córrer , i els hi dic el mateix al control del Coll de Noufonts . Tenen una tenda i mentre es poden en contacte amb Ribes o Nuria entro dintre , assegut intento menjar alguna cosa i beure un parell de gots de coca-cola , i espero tremolant i assegut a que prenguin una decissió ; les comunicacions son complicades i les notícies confuses costen d'entendre , mentre poc a poc els músculs es relaxen i deixo de tremolar . Els minuts passen i per un instant dessitjo que anulin la proba i que ens facin baixar directes del coll al santuari , però per altre banda hem sabria molt greu no poder acabar ............. estic confós i meditant que fer , o més aviat que dessitjo fer , quant la noia del control hem comunica que la previsió de la meteo es que millori poc a poc , i per tant la cursa segueix endavant . "Bé , doncs haurem de seguir endavant , no ?" .M'aixeco i surto de la tenda , lentament , i hem despedeixo de la noia del control que hem mira mentre m'allunyo poc a poc pel sender que puja al cim de Noucreus amb cara de...."quins pebrots !! " . Estic buit , sense forces , sense ànims , sense ganes de córrer , amb dolor cada cop més forts als genolls , fora de cursa , sense possibilitats de fer un bon temps , sense .........hem prenc un altre analgèsic esperant , tot i que amb poques esperances , que faci alguna cosa ..........."i aleshores perquè segueixes?" hem pregunto ...........i automàticament arriba la resposta , la que volia sentir dintre meu , la que m'obliga i m'anima a continuar : " per tots ells , per la familia i els amics que sempre han estat al costat , sobretot en el difícils moments en que la fisura del peu no hem deixava córrer" ........"i per tú mateix , per les hores dedicades , per les hores robades a la son , a la familia , als amics ...........en fi , per tot plegat ".
Baixant del Coll de Tirapits semblo una ànima en pena , sol , entre la boira , passant fred i amb dolor , baixo pel corriol que hem durà al Coll de la Marrana lentament , intentant rehidratar-me el que puc tot i ser concient que el mal ja està fet ,i remunto els pocs metres de desnivell fins el Coll de la Marrana , on trobo un altre control i avituallament . M'obligo a menjar una mica de codony i beure una coca-cola , i sense parar-me massa estona continuo el camí cap a Coma de Vaca , deambulant sense poder doblegar els genolls , en aquest moment hem bé a la memòria les vegades , segurament més d'un centenar , que he passat per aquestes contrades , i sempre , segur ,més ràpid que avui . Quant aconsegueixo arribar a la llera del Freser intento córrer suament per sobre de l'herba mullada , un terreny que almenys no hem castiga i hem prenc algun altre gel per intentar asimilar-ho abans de la dura pujada al Balandrau .
Les cintes es desvien del camí del refugi i s'enfilen dretes pel prat creuant un filat . Aprofito el moment de creuar el filat per aseurem a terra , pensatiu , amb la mirada perduda a l'horitzó intentant trobar de nou una raó per seguir amb tot això ............hem trec la samarreta tèrmica i segueixo amb el paravent posat per intentar no perdre l'escalfor que tant ha costat aconseguir . Ara toca pujar una bona estona , miro el crono i hem plantejo l'objectiu d'arribar al cim en menys d'una hora ; els genolls no hem fan massa mal pujant , és totalment soportable i m'animo a apretar les dents una mica més . Arribant al Coll de Tres Pics la boira torna a fer-se espesa i acompantada altre cop d'una fina pluja , amb prou feines es veuen les cintes en mig del prediscall que acaba al capdamunt del Balandrau ,amb els seus 2570m , magnífica talaia sobre la Vall del Freser , el Pirineu Oriental i la Serra Cavallera .

carena en un dia clar

Per fi corono el cim amb la sorpresa de trobar-me el noi del control dins de la tenda ; ni surt del fred que fa . Parlem poc , hem pregunta com vaig i hem guia una mica sobre el que falta donant-me ànims . S'agraeix la conversa i l'intent d'animar , però conenc tot el que queda pam a pam i decideixo sortir ràpid un cop marcat el control , per no refredar-me encara més . El tram fins el Cerverís es molt maco en un dia clar , tota l'estona carenant per pastures , però evidentment avui es un paisatge diferent ; l'herba humida mulla i refreda els peus i el vent de cara glaça la mirada .
Trotant com puc avanço metres , es un constant puja - baixa de lloms , fins que s'acaba la tanca de bestiar que reseguim i afrontem la darrera curta pujada fins coronar : Puig Cerverís , 2203m , el penúltim cim de la volta . Marco ràpid i començo a baixar en direcció la Collada de Meianell , on trobo l'avituallament . Hem paro a beure una mica i menjar un plàtan , mentre la gent , com tota l'organització , molt maca , m'anima dient-me que vaig 4rt , .....a qui voleu enganyar , penso , no vaig bé quant fa més de 2'30h que ha passat l'Oscar destacat .............
Surto de l'avituallament per la pista de Tregurà a Ribes , 1'5km més o menys , en constant baixada , fins trobar el corriol que baixa de dret a Pardines . Tinc ganes d'arribar al poble , ser que allà hem trobaré els meus , i per desgràcia ser que  porten moltes hores esperant a que arribi , ja que vaig 2h per sobre del que els hi habia dit . Mentre baixo penso molt , penso que l'Oscar ja ha d'estar a punt d'arribar a Ribes mentre jo encara haig de pujar al Taga ,i sobretot li dono voltes sense trobar resposta al "perquè" som com som  , i al final , com sempre , acabo pensant en lo afortunat que soc/som de poder gaudir d'aquest paisatges , d'aquetes olors , d'aquestes experiències , d'aquestes amistats ...... aquests pensament m'han fet arribar a Pardines sense assabentar-me , i per una estona m'han fet oblidar el problema dels genolls .
A l'entrada del poble trobo a l'Abraham i la Marta que córrer a avisar a la resta de familia ; arribo a l'avituallament i evidentment tothom pregunta alhora rebent sempre la mateixa resposta : el silenci . Però les mans al genoll mentre hem prenc un preparat de carbohidrats líquits delaten la resposta i l'Abraham ràpidament ho capta ; ja s'encarregarà ell d'explicals-hi a elles el perque de tant endarreriment .
Entre tot això pels walkis canten l'arribada del primer a meta , l'Oscar , enhorabona campió , t'ho mereixes . Abans de sortir del control arriba el Mikel Silva , no habiem coincidit mai en cursa i sortim plegats de l'avituallament , parlant , explicant-nos les nostres penes . Al contrari meu , el Mikel està pletóric amb la cursa que està fent , s'ha trobat molt bé durant tota la proba però ara els quilòmetres li estan començant a passar factura . L'un per l'altre anem pujant i animat-nos , marcant jo el ritme però pelgats tota l'estona . Volem arribar de dia al cim i com pujant el dolor es més soportable i vaig bé de forces l'apreto cada cop més ......quant al fons veiem ja el llom cimer .......darrers metres de pujada per prat i ja veig la creu com s'apropa pas a pas , fins que per fi arribo a tocar-la .Ens rep el control , un grup de 5 persones comandat per una pallassa !! si, si , amb barret i nas vermell !!quina moral , si senyor , un 10 per tots vosaltres . He estat aquí milers de vegades , m'he imaginat aquest moment mil i un cops , però no per això deixo d'emocionar-me , amb una barreja de sentiments per com a anat la cursa , però sabent que ara ja està , tant sols queda soportar el dolor 40 minutets i ja estarem de nou a Ribes de Freser .

Taga - 2040m

Hem aconseguit arribar de dia , amb les darreres llums , i abans de començar a baixar ens posem els frontals al cap per no perdre temps desprès .
Aqui conec cada pam , cada pedra , cada resalt del terreny . Comencem a baixar plegats i intento frenar-me per la forta pendent , fins que descobreixo que es pitjor i hem deixo anar . El Mikel hem segueix una estona però ràpidament hem diu que tiri , que va cardat i jo no puc frenar-me ; ens veiem a l'arribada company !!
Deixo el prat enrere i entro a la bosquina prèvia als Plans de la Maçana ; en cada gir del sender , el dolor al genoll s'aguditza en forma d'intensa punxada però no queda més opció que seguir baixant , quant de sobte , just en el moment que encenc el frontal abans que desapareguin les darreres llums del dia , intueixo una silueta dibuixada devant meu ....collons !! si es el Jordi !!! "Tio , que fas aquí ?" li pregunto sense parar de córrer..."he vingut a Ribes a veure l'arribada i la Montse m'ha dit que anaves tocat dels genolls , i he pujat a trobar-te i intentar fer-te companyia a la baixada" ....osti , quina sospresa , fa anys , molts anys que ens coneixem , des d'abans i tot de coincidir a la selecció com a corredors i tècnics i sempre hem mantingut contacte i els darrers anys hem entrenat i afiançat molt l'amistat ....... gira cua i ens posem en paral.lel sense parar de xerrar , per mi ha estat una injecció de moral , deixo de pensar amb els genolls i mentre parlem d'anècdotes pasades ens anem menjant els darrers quilòmetres ........pasem pels dipòsits d'aigua ........ja estem aprop........ja es veuen les llums del poble , seguim baixant i arribem al passeig de la Caterineta , al final del qual està el pavelló . Son no més de 300m , però es fan notar , desprès de la baixada des de el Taga el genolls s'han inflamat del tot i no puc gairebé doblegar les cames , "  però ja està , un ultra més , una experiència nova " penso mentre ja sento com anuncien la meva arribada per megafonia . No es la manera com habia somiat acabar aquest ultra , però posiblement aquesta es la gràcia d'aquest esport , mai saps el que et pot passar , i de tant en tant els quilòmetres i el desnivell mostren la seva cara més cruel , per molt preparat , mentalitzat i coneixedor del territori que siguis .

no es el final somiat , però és el que hi ha

  Entre aplaudiments de tota la gent reunida a les portes del pavelló creuo , 15 hores desprès del tret de sortida i de donar una volta totalment circular , el mateix inflable que ens ha vist sortir en massa a les 5'30h del matí . Quatre pases més i els genolls ja no aguanten el meu pes , m'asento a terra com puc , entre rampes , i inmediatament arriben les asistències mèdiques , però abans que reaccionesin ja tenia fred als genolls , el Jordi , altre cop éll , s'els hi ha avançat i ja hem porta unes ampolles d'Aquarius gelades que posa sobre de les articulacions . Buff , quin panorama !!
Estic més de 5 minuts a terra , inmobilitzat ; quant m'aixeco tota la gent de la plaça torna a aplaudir com si acabés d'arribar en aquell moment ; uff , ara més que mai "gallina de piel" , crec que m'han pujat els colors i tot !! quina vergonya , si almenys ho hagués fet bé ........realment es increible fins on pot aribar el poder de la ment quant el cos a dit prou .

Dins del pavelló ens trobem tots els que hem estat patint i/o gaudint del dia , xerrem i ens expliquem les sensacions , les angoixes , les frustacions i els plans futurs . Es un bon moment per reflexionar mínimament sobre tot el que ha passat avui i pensar en positiu , envoltat dels que més m'estimo i de la gent del meu "mundillo" , ara es un bon moment per pensar en positiu , en la recuperació i , com no pot ser d'altre manera , en plans futurs , llocs nous per descubrit , en ultres i en viatges per recuperar l'ilusió per córrer . Tornarem a córrer , i tant que hi tornarem !!

Gràcies a tots i totes , ja sabeu qui sou , per estar sempre en el moment que ha fet falta . Algun dia us ho podré agraïr ...........algun dia us ho agrairé , ho prometo ..........

Episodi 6 : Ultra Trail Emmona

Amb en Manel Amor a la sortida

........m'apropo a la tanca on està cridant la Montse i per on s'esmuny la Jana , desperta encara a les 23'00h de la nit esperant l'arribada del seu pare ...........l'abraço fort , tant com puc , i entrem caminant sota l'arc...son les 23'00h i pocs minuts , i el crono per fi es para a 17h06' , i 5è !! ; acabem de marcar l'sportident alhora amb l'Ernest i encara sense temps per asimilar-ho , se'ns tiren al damunt en Jordi , en Dani i en Manel , que ens estàven esperant pacientment assegurts darrera l'arc; ells han arribat abans que nosaltres ; felicitats campions !! i l'Abraham que s'ha passat el dia voltant fent de taxi particular , la Montse i la Marta i la seva inseparable màquina digital, i en Marc , el president de l'entitat , que un cop ha tancat la botiga a Vic ha vingut amb l'Anna i en Jan ( 2 mesos té el nen ) per viure la festa i fer-nos costat . Osti , això és quelcom més que un equip , és una gran familia !!! . Hem treuen una cadira , m'asento com puc i m'ajuden a treure la motxilla . No han passat ni cinc minuts i estic tremolant i amb uns ardors a l'estòmac que m'obliguen a aixecar-me i buscar un espai més solitari .Un cop buidat el poc que hem quedava segueixo tremolant assegut a la mateixa cadira amb un got de coca-cola a la mà , durant més de 20' . No tinc forces per beure , ni per dutxar-me , ni per parlar ...tant sols vull deixar de tremolar.......

 .................................però rebobinem unes hores enrere .............................

Son les 5'00h quant arribem a St Joan de les Abadesses , previ pas per Campdevànol a recullir el Sergio . Pels carrers es creuen joves farreros cridaners carregats fins les celles d'alguna substància corrosiva i joves , i no tant joves , atletes silenciosos carregats amb motxilles i tones d'ilusió .
Aparquem al costat del pavelló i recullim el pitrall que hem tenen guardat , alhora que entreguem la bossa que si no passa res ens trobarem a Nuria . L'avantatge de tenir una edad i una certa experiència es que tens previsió per preparar les coses per no deixar detalls a l'atzar ; m'explico , des de Vilanova ja portava les bosses muntades , una ( la de Nuria ) amb bambes , mitjons( non-stop de Lurbel) , gels de tots tipus , malles pirates , samarreta térmica i samarreta màniga curta ; l'altre la de la dutxa , perque dubto tingui forces per preparar res quant acabi ; tercera es la de cursa , la motxilla ja preparada amb el líquid , els gels , la manta térmica , els compeed, el paravent , frontal i  gps ; i la darrera es la del material a utilitzar de sortida , malles , mitjons non-stop Lurbel , bambes , buff i samarreta . Tot a punt ! Tots a la sortida !

Son les 6'00h en punt i ja despunta l'alba retallant la silueta d'unes muntanyes que esperen pacientment la nostra arribada .Es dona el tret de sortida quant els carrers del poble encara estan buits , intentant guardar un silenci tant sols trencat per les soles de les bambes golpejant enèrgicament el terra i la veu ronca d'algun que altre farrero que amb mirada atónita torna a casa desprès d'una nit de festa . Ningú parla mentre el grup es manté tot unit per la via verda i els primers trams de pista i sender . Anem fen pinya amb en Jordi i el Dani per arropar en Manel , que s'està jugant la Lliga Catalana d'Ultraresistència . Portem un ritme cómode , però tot i això el grup va perdent unitats entre la boira , quant de sobte al creuar la pista encimentada d'Ogassa un raig de Sol ens escalfa la cara i ens deixa veure el primer cim , el primer control de pas , el Taga . Un cop a Coll de Jou remuntem pel prat fins arribar a tocar la creu del cim . Ara ja som 7 corredors ; els 1400m+ que hem salvat fins aqui han obert ferida en alguns participants i han seleccionat el grup . Plegats , sempre al costat d'en Manel iniciem la baixada que ens ha de portar fins el seguent control i primer avituallament , el de Pardines .

La baixada es bastant dreta , sobretot a l'inici , de mal trepitjar entre pastures , i de sobte noto un dolor al peu esquerre , sobre el dit gros . Merda , penso , alguna pedra m'ha entrat a la bamba ! No paro , segueixo amb el grup fins el control , on hem veig obligat a fer una llarga parada per posar-me un compeed . Perdo més temps del que volia i hem pasen molts corredors , tot i que el que hem sap més greu es perdre la companyia dels amics de club .Hem poso en marxa amb una vintena de posicions perdudes , però bé , hem de continuar xino-xano .
I així poc a poc , al meu ritmillo ( como una tortuga , lenta pero segura ) surto del bosc i veig els lloms pelats del Cerverís i el Balandrau , cims als que no pujarem però hi pasem molt aprop . En aquest tram es fàcil divisar a gairebé tots els que m'han adelantat , i jo segueixo al meu ritmet , tranquil però retallant metre a metre , fins que arribem plegats amb el Paco Robles i l'Ernest Ausiro al control de 3 pics ; gairebé no paren , però jo decideixo menjar alguna cosa sólida , total portem encara no 5h i la meva previsió es la de tenir encara 15h més per davant , o sigui que  no vindrà de 5' perduts menjant , ja els recuperaré .

Baixant a Coma de Vaca la ment comença a funcionar millor , la parada m'ha anat molt bé i hem trobo relaxat , contemplant la vall conforme baixo i recordant al mateix temps tantes i tantes aventures i bones estones que hi he passat entrenant amb amics ; això m'agrada , aquest es el meu món i ara començo a trobar-me cómode en cursa ( ja tocava per altre banda desprès de 5'30h de cursa ) . Sense adonar-m'hen , inmers en els meus pensaments , hem trobo gairebé arribant al Bastiments , amb els seus 2880m , crestejo i començo a pasar a corredors que paguen el fort ritme de l'inici , 1 , 2 , 3 , i fins a 4 , però jo segueixo a la meva , corono el Pic de Freser i arribo al Pic de l'Infern , un mirador espectacular sobre la Vall de Carança i tots els seus llacs . Normalment quant pujo a aquest cim m'hi estic una bona estona contemplant l'inmensitat de les valls franceses mentre busco i rebusco senders i pasos per futures rutes ......... però ara no toca ; en el petit tram del coll al cim , tram que es fa d'anada i tornada hem creuo amb el Paco Robles , corredor de Terol al que també esponsoritza Lurbel . No incremento el ritme i l'atrapo aviat sense gaires problemes , al Pic Superior de la Vaca , i desprès de la salutació de rigor comencem a davallar desde el Coll de Noucreus fins a Nuria . Anem plegats i seguim avançant corredors mentre ens expliquem aventures pasades . En un tres i no res arribem a Nuria , el control principal de la cursa .
M'ho prenc amb calma , ens trobem uns 6 ó 7 corredors en aquell moment , parlant entre nosaltres però al mateix temps cadasqú a la seva ; no tinc presa , encara no hem arribat a l'equador de la cursa i a més queda una part amb un bon sifón per devant , on en pocs quilòmetres pujem i baixem més de 2000m+/- de desnivell. Menjo un parell de plats d'amanida d'arròs i m'hidrato bé , hem canvio quasi per complet , mitjons , bambes ( per fi deixaré de patir amb el peu !! ) , samareta i carrego de gels . Quant començo la pujada al Puigmal pel camí del bosc ja han sortit gairebé tots , i marco la sortida com a 10è . Collons , no està malament pel dia que porto !
Començo a pujar al meu ritmet , sense presa però sense pausa ,  miro constantment el pulsómetre per no animar-me més del compte ; vaig cómode , molt cómode i tot i això retallo diferències i sense adonar-me torno a agafar el Paco , que habia sortit abans que jo del control . Segueixo igual esperant que hem segueixi , però ràpidament es queda enrere , quant devant veig una altre silueta amb una samarreta verda ... cony , un company d'equip ! abans del publiómetre ja l'he enxampat i xerrem un moment ; és l'Ernest , un fenòmen de 23 anyets que donarà molt que parlar en aquest mundillo de l'ultrafons . Cadasqú al seu ritme enfilem la piràmide final del Puigmal , que amb els seus 2910m es al mateix temps l'equador i el punt més elevat de la cursa . Arribo al cim i el control hem canta ..."devant tens 3 companys de club , tú ets el 5è en pasar per aqui" !! Alucino , ni molt menys esperava estar on estic ara
mateix , i menys amb les bones sensacions que tinc . Al cim bufa un airet fred que m'obliga a marxar ràpid per no tapar-me , i comença el ritual de sempre , petó a la creu , hem controlen el dorsal  , un cordial "vagi bé !" i cap a vall que fa baixada !!!! Baixo ràpid entre la boira però controlant el ritme , mentre repaso mentalment anècdotes viscudes en aquestes vessants que tantes i tantes vegades m'han vist passar , a vegades sol i altres ben acompanyat . Mentre creuo el Pas dels Lladres desapareix l'espesa boira i entre la monotonia del llarg descens fins el refugi Corral Blanc , proper control , es succeeixen els pensaments i algun somni ... " i si acabés 5è ? , buff , quina pasada " penso , " i si a més els de devant fosin tots els amics , els companys d'equip ? " , " seria la óstia !! " ............ XEVI , XEVI , PAPA !!! hem desperten uns forts crits que venen d'entre els arbres ; estic al control de Corral Blanc , i allà hi és la familia i una bona colla d'amics per animar : Jana , Montse , Abraham , Marta , Montse S. , Marga i el Roger ( d'en Dani ) , en Tubau i la familia , la Yolanda ( d'en Sergio ) i algú més que no conec . Collons , hem sap greu marxar i tot !! Mentre els hi faig un petó a les "nenes" arriba l'Ernest i l'espero un minut per començar a baixar plegats a Planoles . En un obrir i tencar d'ulls creuem el poble i baixem a l'estació per desprès creuar el Riu Rigart . Aquí ens trobem en Teixi , que ens anima i bé darrere nostre uns 10' , carai quin gust córrer amb la gent al voltant !
Aquest es el tram que hem fa més por , venim d'una baixada de gairebé 2000m- seguits i ens enfrontem a un desnivell positiu de 1000m en tant sols 4km , fins la Collada de Coma Ermada . L'inici del camí es brut , plé d'esbarcers , mullat pel torrent que baixa tot just al costat i dret , molt dret . Anem a poc a poc , el Sol pica de valent i vaig remullant-me el buff cada cop que creuem el torrent . Miro enrere i veig que l'Ernest es despenja una mica , l'animo i el crido perque no es deixi anar i al poc es torna a unir ....... arribem a Coll Roig i el creuem mentre parlem i li explico les tantes i tantes vegades que hi he passat entrenant , ja sigui a peu o en btt , i sense voler-ho atravessem la Collada de Coma Ermada , a gairebé 2000m d'alçada . Miro enrere i observo tot el que hem fet mentre hem prenc un gel , comencem a baixar i noto que el cos no respon , m'està agafant un " bajón " i hem comença a fer mal el genoll encintat ; camino , deixant que l'Ernest , devant a poca distància , busqui les marques entre les altes herbes , les poques que no s'han menjat les vaques . Intento no perdre'l de vista mentre treu un "paracetamol" de la motxilla ; hem prenc dos de cop i hem bé al cap una frase de película "camina o revienta" ,je,je,je.."que ets animal "penso entre somriures ......
L'Ernest està esperant-me , avança a poc a poc i de tant en tant mira enrere , fins que aconseguixo enganxar-me de nou . Seguim baixant , ara per bosc , a estones per corriol i altres per pista , fins que remontem un petit resalt per camí fresat i amb barana de fusta ; el Santuari de la Mare de Déu de Montgrony. Us recomano una visita tranquila al lloc , val la pena .
Ens parem al control , intentem menjar una mica de cus-cus banyat amb coca-cola , però entra poc , 4 cullerades i ja està . Al control estan montant la tenda per pasar-hi la nit , calculen el pas dels darrers corredors de matinada , amb el trenc d'alba . Ara son les 19'00h de la tarda , i només de pensar-hi m'esgarrifo!!. Mentre omplim els bidons i ens despedim del control arriben plegats l'Esteban i el Paco , i com si no estiguesim en cursa ens saludem , parlem uns segons i ens desitgem sort ; aquesta es la grandessa de l'ultraresistència , lluitem contra nosaltres mateixos i no contra els rivals . Tot i això , quant sortim del control hem prenc un gel , he menjat poc i hem trobo força cansat , les cames comencen a notar la falta de quilómetres , però tot i això animo a l'Ernest a apretar les dents ; li explico que la zona de Parnidella es molt oberta i de bon córrer ( la conec dels entrenaments de cap d'any amb en Jordi , en Tubau , en Dani i en Sergio ) i hem d'intentar que no ens tinguin a la vista ; som companys més que rivals , però cadasqú intenta fer-ho el millor que pot .
El temps passa volant , no tenim temps ni per mirar enrere quant enfilem , desprès de pasar per l'ermita de St Pere d'Auria , la darrera pujada abans de Campdevànol . L'Ernest va fatigat i es despenja una mica pujant , però la seva juventut li permet recuperar el poc més d'un centenar de metres en el descens , i arribem plegats als carrers de Campdevànol ......creuem la via ferrea........... gir a l'esquerra ......gir a la dreta........... i al fons comencem a sentir crits d'ànims ; estan tots , estan els de sempre , estan els que porto al cor , i aquest cop a més està la xicota de l'Ernest , preocupat fins aquest moment perquè no l'habia vist en tot el dia ...."hay , juventut enamorada , divino tesoro .."
Parem , bebem, mengem el que podem i ens posen al dia ; en Manel va primer destacat i en Dani i l'Oliva van plegats , mentre en Jordi ha pasat una mica més endarrerit .... i nosaltres dos també Diedre's , carai , si poguesim acabar així seriem 5 entre els 6 primers !!! crec que cap equip ho ha aconseguit mai encara .....
 Sortim del control caminant mentre acabem un tros de sindria , l'únic aliment que admet ara mateix el cos , quant ens trobem amb un càmara de la televisió comarcal , amb en Teixi , que ens fa una petita entrevista "com aneu ?" " collons , com vols que anem desprès de 15h de cursa ? cardats , molt cardats !!" entre riures ens despedim i allunyem quant un cop creuada la nacional hem sona el mòbil ; és en Teixi "teniu un tiu corrent darrere vostre , va fi , espabileu ho us atraparà " . Serà posible ? ni a aquestes alçades de cursa podem anar tranquils i gaudir del final ? apreto les dents per enxampar a l'Ernest i hem poso devant a tirar com si acabés de començar a córrer ; conec la pujada fins el Saltor , entreno molt per aqui , i a aquestes alçades si algú ens vol passar ho haurà de suar de valent , ara no ens donarem per rendits , un gladiador lluita fins el final !!( això m'ho ha ensenyat una bona amiga ) Vull arribar amb llum de dia al Saltor , el terreny boscòs i humid genera desconfiança a les fosques i t'obliga a anar més lent , si arribem sense frontal ja serà molt difícil que ens atrapi ningú . A estones l'Ernest es despenja , però intento animar-lo cridant que ja està , que es la darrera pujada ..... o gairebé la darrera , però li dic amb veu baixa .......
Aconseguim arribar encara amb la darrera llum , i pràcticament sense parar-nos enfilem cap el Collet del Vent , on , aqui si , encenem els frontals . A partir d'aqui es un divertit joc amb les hombres del bosc , on els senders entre arbres ens fan jugar al seu ritme , saltant arrels , rodejant pedres inmenses o atravessant rierols d'aigua fresca ; en fi , la foscor ens ajuda a gaudir de la vida del bosc , a escoltar-lo i , a estones , ens anima a apagar el frontal per sentir-nos una part més d'ella ; la mare natura és inmensa !! . Anem parlant entre nosatres , animats pel fet de saber-nos cada cop més aprop de Sant Joan , en un puja - baixa constant per camins que uneixen antics masos , creuant conrreus i saltant marges fins que veiem una llum taronjada al fons , no gaire més avall que nosaltres ............anem ràpidament cap a ella , pel ben mig d'un cap de conrreu , seguint cintes que ens fan enfilar-nos en un marge per , de cop , veure el que tan desitjàvem , les llums del poble !! les cintes ens deixen a la via verda , la mateixa que habiem deixat fa ja unes quantes hores , tot just quant despuntava el dia , i ens retorna als carrers de Sant Joan; mirem enrrere , tot fosc , ho hem aconseguit ! .............correm per l'antiga estació , ara reconvertida en bar i zona de jocs infantils .............pel pont romà , una calçada plena d'història que ha vist passar tantes i tantes batalles ...............pel monestir en runes de l'abadessa ............. per carrers ara encara plens de vida , amb gent a les terrases dels bars posant-se d'en peu i animant al nostre pas ......... carai , si tenin la pell de gallina !!!  ..........i al fons la silueta del pavelló....gir  a l'esquerra ...........gir a la dreta .......... més crits d'ànims , ara d'en Tubau ( aquest noi es com Déu , està a tot arreu ) .......... darrer gir a l'esquerra ............i ara sí , al fons , a tant sols 100m l'arc d'arribada ,el somiat , el que semblava que mai arribaria , el mateix que 17h abans hem creuat en sentit contrari .........no sabem on mirar , aquest es un d'aquells moments ens els que et dur l'inèrcia , entre aplaudiments i crits d'ànims i admiració de la gent del poble que encara no es creuen com un grup de joves ha pogut córrer tant ( la millor previsió de l'organització era de 20h ! ) ............... m'apropo a la tanca on està cridant la Montse i per on s'esmuny la Jana , desperta encara a les 23'00h de la nit esperant l'arribada del seu pare ...........l'abraço fort , tant com puc , i entrem caminant sota l'arc ......son les 23'00h i pocs minuts , i el crono per fi es para a 17h06' , i 5èns !! ; acabem de marcar l'sportident alhora amb l'Ernest i encara sense temps per asimilar-ho , se'ns tiren al damunt en Jordi , en Dani i en Manel , que ens estàven esperant pacientment assegurts darrera l'arc; ells han arribat abans que nosaltres ; felicitats campions !! i l'Abraham que s'ha passat el dia voltant fent de taxi particular , la Montse i la Marta i la seva inseparable màquina digital, i en Marc , el president de l'entitat , que un cop ha tancat la botiga a Vic ha vingut amb l'Anna i en Jan ( 2 mesos te el nen ) per viure la festa i fer-nos costat . Osti , això sés quelcom més que un equip , és una gran familia !!! . Hem treuen una cadira , m'asento com puc i m'ajuden a treure la motxilla . No han passat ni cinc minuts i estic tremolant i amb uns ardors a l'estòmac que m'obliguen a aixecar-me i buscar un espai més solitari .Un cop buidat el poc que hem quedava segueixo tremolant assegut a la mateixa cadira amb un got de coca-cola a la mà , durant més de 20' . No tinc forces per beure , ni per dutxar-me , ni per parlar ...tant sols vull deixar de tremolar....... 

Gràcies a tots els que en algun moment heu estat al darrere de tot això , sou molt importants !! 

Si hi ha una cosa que ha quedat clara entre tots els participants d'aquesta edició , es que ha partir d'ara una cosa son els ultres , i l'altra l'Emmona ; aquest UT té personalitat própia, i esperem que vida per molts anys !!

Tuc de Molieres 3010m

ESPATARRANT !! Es el primer adjectiu que acut a la meva ment tot recordant l'ascensió . Ho és per paisatge , verds prats envoltats d'imponents cims , aigua per tot arreu i els estanys encara amb el record del cru hivern a les seves aigues cristalines ; ho és per la companyia , sempre es una satisfacció poder pujar amb el pare , de gairebé 70 anyets , i amb qui sempre tens al costat , en els bons i mals moments ; ho és per acompanyar-assessorar-ensenyar a qui s'estrenava a l'alta muntanya i haber-los ajudat a descubrir-la i estimar-la .
Aquesta es la meva visió d'una gran sortida en familia a un cim que , tot i haber pujat dos cops , li tenia ganes. 

 Doncs si , aquest cop hem "desvirgat" a la Nuria i l'Alex , o Pucca i Capi , com preferiu . Els hi vaig prometre, i encara que a la societat actual això no s'estili gaire , s'ha de cumplir la paraula donada .
Tot va començar la setmana prèvia al seu debut en una marató , la de Barcelona 2011 ; els habia de motivar (si encara no ho estàven prou ) , i els hi vaig dir que si acabàven la marató tindrien un regal per la meva part , no els hi vaig fer saber de que es tractaria , tant sols que no seria res material , es tractava d'un regal especial. Aquella mateixa tarda de març ens vam presentar a casa seva els 3 ( Montse , Jana i jo ) , i desprès de felicitar-los i brindar amb cava , els hi vam fer la sorpresa-proposta : quant marxi la neu busquem una data i anirem a fer un 3000m!! Encara a dia d'avui els hi estic veient  la cara ..........

mesos més tard .........

18 de juny ; son les 3'15h del matí i ens juntem tot el grup ; a tocat matinar , però de ben segur que valdrà la pena . Som un grupet peculiar : la Montse , valenta i decidida ( a vegades massa i tot ) , el Manolo , el que sempre hi és quant fa falta , el Salvador , l'avi de tots , Nuri i Alex , els pardillos que s'estrenen , ah , i jo , el.......doncs això , el res . Carreguem la furgo de trastos e ilusió i en marxa !!


7'00h .-No fa massa fred , i el cel ennuvolat comença a trencar-se per deixar pas a les clarianes . Deixem el cotxe a l'aparcament del refugi , a la boca sud del túnel de Vielha , i poc desprès carreguem les lleugeres motxilles a l'esquena i comencem a caminar per la pista que paralela al riu planeja per la mullera i que poc desprès s'endinsa al bosc ja convertida en corriol . El camí no te pérdua , sempre fitat amb montículs de pedres .
El bosc i la muntanya en general estan espectaculars , es com un cuadre pintat tot ell amb colors vius i reflexes llampants . Ben aviat ens topem amb un espectacular salt d'aigua que bé es mereix una parada i una sessió fotogràfica .
Seguim per camí fresat i a la poca estona deixem el bosc enrere , obrint-se la vall en tota la seva esplendor , amb el Sol iluminant els cims i el riu serpentejant pels prats i saltant amb alegria d'un estrat a l'altre , com jugant amb la natura , com si estigués content de veure'ns . Jo també soc feliç ( hi falta algú entre nosaltres , ja sap qui és ) però això no mimba la meva felicitat .
Seguim el camí sempre per la riba dreta del riu , remuntant muralles rocoses com si d'esgraons es tractés . Ja estem situats a la cota 2100m , hem deixat enrere el bosc i comencem a sentir les primeres marmotes que s'avisen de la nostra presència amb aguts crits , mentre que alhora del cel baixen unes ombres elegants , amb volar magestuós , que ens obliguen a aixecar la vista per observar l'espectacle .

Pujem a ritmet , sense llargues parades i aviat arribem a la cota 2300m , on trobarem el primer dels 4 llacs . Parem a fer un most al costat de l'aigua encara amb restes de glaç de l'hivern , mostra que en aquestes contrades el fred perdura fins ben entrat l'estiu i ens recorda la duressa dels mesos hivernals .El Sol ens escalfa tot i el gèlid vent que bufa per moments . En aquest punt podem seguir el camí que voreja els llacs o podem desviar-nos una mica i apropar-nos al refugi metàlic , una mica penós en el seu estat , però que per sort de tots els amants de l'alta muntanya i de les estelades nits de tranquilitat , serà renovat i recontruit una mica més amunt de l'actual emplaçament .
Nosaltres decidim seguir vorejant els llacs , ja que estan en la que per mi es la millor estampa que es pot trobar d'un estany : el contrast de colors entre l'aigua , la neu , el glaç . Un a un els anem trobant , i tots ells estan , de menys a més , amb alguna part encara coberta de gel . El darrer es el més espectacular , pràcticament s'hi podria caminar per sobre , i això que estem a meitats de juny !!
Ens trobem tot just a sota de la pared Sud del Molieres , que ens observa amb aparent tranquilitat . Ara les sendes desapareixen sota la neu que encara queda de l'hivern i anem avançant seguint les fites entre zones de roca i abundant neu , sempre amb una més que considerable inclinació .  Per sort l'element blanc el trobem en un estat ideal , tot just t'enfonses 2 ó 3 dits amb la petjada , i això fa que poguem avançar sense contratemps .

Arribant gairebé al coll ens trobem amb un curt flanqueig abans de la darrera grimpada fins el coll , però sense cap dificultat tècnica ; probablement aquesta llengua de neu es troba pràcticament tot l'any . Pasa primer el Manolo i la Montse , més habituats , i al darrere la resta , mentre jo tenco el grup .

Grimpadeta molt fàcil i ja som al Coret de Molieres ; el panorama es espectacular , als nostres peus un inmens mantell blanc cobreix les parts més altes de la Vall d'Aigualluts , devant controlant la situació l'Aneto , la Maladeta , Coronas , Vallhiberna , Llauset , i un llarg etc... , a la nostra dreta , tot just uns metres per sobre dels nostres clatells el Cap deth Hòro de Molieres , que amb gairebé 3000m es el germà petit del nostre objectiu , el Tuc de Molieres , que s'alça altiu i elegant , controlant tot el que pasa per les seves valls .

Tuc de Molieres , 3010m . Hem fet el cim !!

Ja tant sols ens queda superar el darrer tram , menys de 100m de desnivell positiu entre blocs de fàcil grimpada ..................i ja hi som !!!! TUC DE MOLIERES 3010m !!!!
No us podeu imaginar les ganes que tenia de tornar a fer un cim d'aquestes característiques , no us podeu imaginar el que m'omple poder estar aqui dalt , i més estar amb les persones que hi soc . Hem considero un gran afortunat !
Tenim la gran sort que el dia acompanya , tot i que per les valls del nord apareixen boires i algun núvol , el sol escalfa de valent i la suau brisa es suporta bé amb un simple paravent . No tenim presa i gaudim de la impresionant visió , hem vingut fins aqui per disfrutar , i la natura aquest cop ha estat benévola i ens ho ha permés .
Ara toca baixar . Ho farem pel mateix camí de pujada , primer desfent el tram rocós del cim fins el coll per desgrimpar-lo , amb compte però sense cap risc .

De baixada , la convinació entre la calor que apreta i la visió dels estanys mig glaçats , convida a deixar-se lliscar per la neu , com si d'un tobogà en tractés , i acabar amb una bona capbuçada que de ben segur ens faria despertar els sentits . De debó que en algun moment ho arribo a pensar , el camí no te pérdua , es tracta de baixar per la neu , ara ja molt tova , sortejant les roques que trobem de tant en tant , per arribar de pet a l'estany i allà esperar a la resta del grup .....................però no , no pot ser , aquest cop NO, per el meu castigat genoll ( desprès ben segur que hem pasaria factura ) i per si a algú li pasa quelcom hi haig de tornar a remuntar ; aquest cop faré de noi responsable ( però no us hi acostumeu ) . Desperto del somni mullant-me el cap amb neu ben fresqueta i desprès d'un curt tram de neu que baixo lliscant espero a la resta del grup . Van passant les hores ,tot i que en aquesta vall sembla que el temps s'hagi aturat , i comencem a tenir gana ; decidim seguir baixant fins el primer llac , on hem esmorçat  , i allà parar a fer un most i escoltar el silenci .
 
Escoltar el silenci , com m'agrada aquesta sensació , estirat sobre la curta herba amb els peus nus , la fresca brisa acariciant la cara , envoltats de cims i la mirada perduda en l'infinit del cel blau escoltant el no res .........

Bé, tot i que m'hi pasaria aquí la vida , no tots pensen igual i hem de continuar baixant ; ja ens queda poc , hem de baixar fent ziga-zagues un parell de murallons que l'aigua salva formant estruendoses cascades dignes de fotografiar , i arribem a les mulleres , la zona planera de l'inici .

Curiosament , el moment del dia en que la sensació de fred és més accentuada ; de sobte bufa un fort vent que aixeca l'aigua de La Noguera Ribagorçana i la fa enlairar-se fins el punt de mullar-nos amb un fi plujim ; bé , no se si podriem parlar de pluja quant l'aigua que et remulla el clatell probé del riu que tens uns metres més avall , però aquestes coses ja les te la natura . Com té també una darrera sospresa reservada ; la convinació de vent , aigua i sol fan apareixer devant nostre un preciós Arc de Sant Martí . Diu la llegenda que als extrems de l'Arc s'hi troba un cofre amb un gran tresor ; i curiosament un dels extrems coincideix amb la nostra furgo !! A veure si serà veritat ......... la darrera mitja hora la fem a ritmet , no se si pel fred i la mandra de treure ara la roba d'abric de les motxilles , o per l'ilusió de comprobar la veritat de les llegendes , però sigui com sigui ens trobem ràpidament a l'aparcament , mirant enrere i contemplant per darrera vegada ( avui ) un cim que ja és una mica de tots nosaltres .
Amb anyorança ens canbiem de roba , pujem a la furgo i ens despedim d'aquest recó del meu estimat Pirineu
per darrera vegada , esperant tornar-hi ben aviat !! Això sí , no marxem sense fer la paradeta de rigor per remullar la gola amb una cerveseta ( o coca-cola ) ben fresqueta a Vilaller !!!!

PD .- A vegades les llegendes tenen la seva part de realitat ; al tornar al vehicle hi he trobat un tresor , o millor dit dos grans tresors ; el primer unes xancletes comodes i precioses que guardaré amb tot el carinyo del món , regal de l'Alex i la Nuri ( fer-se gran te la seva part positiva ) i el millor dels tresors , el somrriure i l'alegria de tots aquells que avui m'han acompanyat : GRÀCIES NOIS/ES !!!!us hen dec una més !!!

I com ja sabeu , no tenim remei , i ja estem barrinant la propera malessa .............. i es que m'han fet així i ara ja no vull canbiar !!!!

salut i canya!!!