Cursa de Muntanya Pic de l'Aliga

Desprès d'una setmana mogudeta , amb febre , tos i mocs , molts i molts mocs , tocava córrer a Canyelles . Aquesta cursa es jove en el calendari però molt ben organitzada i amb un recorregut molt distret , pràcticament sempre per corriols , i una distància relativament curta ; tot plegat fa que any rere any s'incrementi el nombre d'inscrits .

Personalment , tot i que no es el tipus de cursa on actualment hem trobo més cómode , es cert que sempre s'hem dona prou bé . La veritat li tinc una estima especial donat que correm a casa , per aquells corriols que hem trajinat tantes i tantes vegades entrenant . A més , segons diuen els que en saben del tema , encara que s'entrenin les distàncies llargues ( els Ultres vaja ) aquestes curses curtes i explosives serveixen per no perdre la xispa i l'alegria a les cames ..... i si ho diuen els que en saben , doncs els hi haurem de fer cas , almenys fins que el cos aguanti . 

                            clikar per veure el tall de tv  canal  blau

Des d'aquí tornar a felicitar a l'organització , ja que et fan sentir partícep i cuidat en tot moment .  

Julio Merino , la persona i l'esportista retratat per l'Anna .

El Julio per molts es tipus peculiar i que parla sense embuts ni pors al que diran , un tipus al que admiren esportivament i alguns , sempre hi han d'aquest , que l'envejen . Però per mi el Julio es "el abuelo" ; i no es el mateix . Darrere de "el abuelo" hi ha la persona que poca gent coneix i del que jo si he tingut el plaer , l'amic que mai et deixarà tirat , del que mai desconfiaràs ni que desconfiarà de tú , el company que t'ajuda a formar-te com a persona , que t'ajuda a crèixer esportiva i personalment . Éll es d'aquestes persones que saps que sempre estaran allà si les necesites , per molt temps que faci que no has parlat o l'has vist ; i això s'agraeix , i molt .Crec que soc un afortunat per haber compartit molts , però molts bons moments amb ell i la seva familia , a la muntanya , en dinars , en viatges a competicions , de vacances , i un llarg etc en el que no acabaria mai , i sobretot tenir el plaer de considerar-lo AMIC , si , en majúscules . De l'entrevista hem quedo sobretot amb la darrera frase recullida per l'Anna : "Tú vas a a recoger lo que has sembrado, si te buscas excusas no vas a entrenar. Hay gente que siempre tiene excusas, y hay gente que entrena." Clar i directe , genuínament de la factoria Julio Merino .

El comedor y la casa entera de Julio son un museo de copas, trofeos, medallas y diplomas. Y hablar con él es un aprendizaje, tanto a ser deportista como a ser persona. Ser competitivo y querer ser el mejor no está reñido con el compañerismo y la solidaridad. Habla con especial cariño de su compañero de fatigas y aventuras, Xevi Guinovart, y con orgullo de lo que Julio ha sido capaz de conseguir no con 20 años ni 30, sinó a partir de los 40. Dejó de contar las maratones cuando llegó a más de 20, fue campeón de España de carreras de montaña el 2004, subcampeón el 2005, durante 5 años campeón de Catalunya, corrió con la Selecció Catalana y un largo etcétera más. En el deporte no hay secretos, se recoge lo que se siembra.

Valía la pena hacer una foto a lo que es sólo una parte de los trofeos de Julio.

¿Cuándo empiezas a correr?

Julio: Fue en una época en la que estaba en Ibiza, en un trabajo de relaciones públicas con muchas comidas y sin deporte, donde pasé de mi peso normal que eran unos 68-69 quilos con 1 metro 70 cuando jugaba a fútbol, a pesar 93 quilos. Tú sabes que estás gordo pero no tienes esa sensación, y cuando te ves en las fotos, dices, esa barriga tengo yo?.Tenía unos 32 años, pensé que no podía seguir así, y le dije a mi mujer, tengo que correr una maratón antes de los 40. Claro, ella me dijo que estaba loco. Y empecé a entrenar pero no aguantaba más de 20 minutos, me dolían las rodillas…

Pero no es el primer contacto con el deporte. Antes vino el fútbol…

J: Con 12 o 13 años empecé a jugar a fútbol en la Roca Radiadores Juveniles, que entonces era el tercer mejor equipo de fútbol de Catalunya. Estaba el Barça, el Espanyol y la Roca Radiadores. También estuve en el Espanyol y hasta los 28 años estuve jugando y ganando dinero en diferentes equipos. Antes de irme a la mili, ya me sacaba casi 200 mil pesetas de aquella época. Llegó un momento cuando estaba en el Manresa, que tenía que irme cuatro veces a entrenar allí durante la semana, con el frío y los entrenos que eran a las 8 y media de la tarde. Por eso, cuando nació mi segunda hija, ya dije que lo dejaba.

Equipo de fútbol del Castelldefels. ¿Dónde está Julio?

Y entonces, viene este parón de tres años y los 93 quilos… Cuando empiezas a correr, ¿es cuando te das cuenta de las facultades que tienes para el deporte?

J: Yo siempre había tenido facultades. Yo me daba cuenta que con el mismo entreno, yo jugaba en el medio del campo y sí que me cansaba, pero siempre tenía el doble de fuelle que los otros. Pero una cosa es que tengas facultades y la otra es que no las cultives. Yo siempre he tenido una virtud sobre los demás, que es decir: yo estoy bien pero puedo estar mejor. Cuando jugaba a fútbol entrenaba tres veces a la semana pero a parte yo me iba a correr dos días más. El plus siempre lo ponía yo. Tú puedes tener muchas virtudes pero si no entrenas… Te tienes que machacar, si no, no hay nada que hacer.

Empiezas a correr en Ibiza, pero cuando vuelves aquí, ¿sigues corriendo?

J: Tenía un amigo de mi cuñado que hacía medias maratones, y yo salía a correr una horita, iba perdiendo peso … Y fui a la cursa del Corte Inglés que ese año batió el récord, fuimos 106 mil participantes. Fue un poco traumático porque yo no había corrido nunca una cursa, (bueno de crío, dos y las gané las dos), y me metí en todo el mogollón allí en medio de la plaza Catalunya y para salir estuvimos 20 minutos sin movernos. Y ya ese año, por mediación de este amigo de mi cuñado que estaba en el Atlético Club de Vilanova,me dijo que me federada a través del club, y así, si repetía al año siguiente ya podía salir con los federados. Y la corrí tres años.

En ese intervalo me fui a hacer la media de Cunit, en el 95; la primera media maratón que corrí. Sólo había corrido una hora y cuarto y nada, pues de cabeza me metí allí. Y me acuerdo que cogí a un hombre de unos cincuenta y pocos, para que me marcara un poco el ritmo y cómo corría ese hombre! Para que te fies tú de los abueletes! Aguanté hasta la Rambla de Segur de Calafell, ahí me tuve que parar. Luego me cogí mi ritmito y llegué. Una hora trenta hice. Y allí fue cuando pensé, me falta entreno, alargaré a correr una hora y media. Y ya, la siguiente que hice fue la de Granollers y hice una hora 25; quedé el 500 de 8.000 personas y empecé a tener otras sensaciones. A partir de aquí, iba todos los fines de semana a todas las medias que hacían. En un año me hice unas 22, que se dice pronto. Y fui rebajando el tiempo cada vez más, y me planté en una hora 22 durante un año y pico. Hasta que me fui a Vilafranca, y allí, de golpe, bajé 5 minutos, con 1 hora 17 minutos. A las dos semanas vine a Vilanova, era el 97, un poco antes de empezarme a meter en la montaña. Pero pinché! Metí la pata, lo de correr es de mucha cabeza, y salí a saco y en el quilómetro 16 dije adiós! Y perdí todo lo que había ganado. Hice una hora 19. Pero bueno estaba por debajo de la hora 20.

¿Es en esta época cuando empiezan las carreras de montaña?

J: Yo ya hacía montaña, mi otra pasión, y me hablaron de una carrera en Aiguafreda, que ahora creo que llevan 15 ediciones. Yo fui a la primera, no éramos muchos, teníamos que subir a un sitio que era muy alto, y yo iba destrás del Esteve Canals. Yo no sabía quien era este chico y vi que la gente se quedaba pero yo pensé, a este tío me lo cargo yo. Y que va, no pude! Pero ya hice segundo. Y después ya me enteré que el tipo este era después del Quico Soler, el mejor que había en Catalunya y casi en España. Allí yo ya tenía 37 años, habían pasado unos 3 o 4 años desde que había empezado. Y allí me dí cuenta que tenía algo que si lo cuidaba podía hacer cosas.

Entre un chaval que es el director de la Renfe en Vilanova y un amigo maratoniano de Molins me inculcaron correr carreras de montaña. Antes, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya no hacía cursas de montaña. Hasta hace unos 8 años lo llevaba la Federació Catalana d'Atletisme. Había asfalto, media montaña y cross. De los 38 a los 40 años, quedé entre los 7 primeros y de los 40 a 45 años cada año quedaba campeón de Catalunya. O sea, tengo 5 títulos de campeón de Catalunya de media montaña. Y luego lo cogió la FECC y ahora hay carreras de alta y de media montaña..

Cuando empiezas, las carreras de montaña no son demasiado conocidas…

J: Esto ha sido un boom que empezó con la de Benasque, la Alpin Running, que lo desorbitó todo, porque vino gente de toda España. Yo fui el segundo año que la hacían, el 98. Había la maratón y una de 25 km hasta el Paso de Coronas, que es la que hice yo y quedé segundo. Y después ya hice la maratón de Boí, porque la trasladaron de Benasque a Vielha, donde hice quinto.

Y la primera maratón de asfalto es por estas fechas también?

J: Eso era paralelo. De cursas de montaña había poquitas. Sólo había dos maratones de montaña, la de Sant Llorenç de Savall y la de Manresa. Y la de asfalto, la primera fue la de Barcelona en el 95. La sensación fue especial. Ibas en tren hasta Mataró, y creo que era más bonita des de ahí, aquello tenía un sabor especial, además acababas en Montjuïc. Te entran ganas hasta de llorar.

Pero, la montaña te tira más…

J: Con el chaval que me metió en las carreras de montaña, nuestro hobbie era tirarnos corriendo por la montaña. El Pedraforca, tenía una cara que era todo de piedra, y antes podías bajar todo corriendo por encima de las piedras, si sabías claro. Era un inyección de adrenalina! Pasa como en la bici, en las cursas de montaña, el bajar bien es fundamental. Tienes que nacer con eso.

O sea, que tus mejores años son a partir de los 40…

J: Pues parece increíble pero es verdad. Cuando más fuerte he estado fue de los 39 a los 48 años, cuando me retiré. Podía haber alargado más pero tenía miedo a una lesión fuerte y no poder practicar más deporte. El médico de la Selecció Catalana me dijo que todo me venía de no haber estirado bien nunca, ni cuando jugaba al fútbol. Se me desarrollaron tanto los cuadríceps que al no estirar los isquios se me fueron acortando y me contracturaba de los isquios.

Primera posición en la Copa de España de Benicàssim, 2004.

¿Cómo se afronta pasar de estar a ese nivel tan alto de competición a parar en seco?

J: Pues lo pasé muy mal durante un año. Cuando te retiras porque ya no puedes estar a un nivel alto, pues vale, pero cuando es por lesión pues es más duro. Me retiré en la cresta de ola porque corrían los mejores que había en España, y de los veteranos, yo quedaba el primero y de la clasificación general quedaba entre los 10 primeros, con mis 47 años frente a gente de 20 y pico de años. Al Kilian Jornet, al Jesset Hernández o al Pere Aurell los he tenido de chavales conmigo en la selección, y mientras yo estuve bien, ninguno me ganó.

¿Y ese año malo se acaba cuando empiezas con la bici?

J: Siempre había practicado bici pero cuando corría a pie, tenía miedo a caerme y lesionarme. Y la bici, la tenía pendiente, así como hacer el Camino. Y fue lo que me ayudó a superar el dejar las carreras de montaña. Dejar de correr a ese nivel para mi fue un palo. Yo soñaba y todo, que estaba corriendo.

Es que el correr es un deporte muy intenso… con mucho sufrimiento…

J: La gente no sabe lo que es sufrir. Me acuerdo que el último año, que no podía casi entrenar por las lesiones, fui a correr a Madrid, al Guadarrama, a hacer el campeonato de España, donde el Xevi iba a hacer el campeonato del Mundo. Era el 2005. Allí iba primero de veteranos, el quinto o el sexto de la general, pero en quilómetro 32 tuve que dejarlo. Y allí, ya empecé a plantearme retirarme. Pero aún quedaban tres cursas, y las gané. Una de ellas era en Andorra. Cuando llevábamos 30 y pico de quilómetros nos metieron un pepino que subías al Comapedrosa, donde había en 4 quilómetros 1.100 metros de desnivel. Y el Xevi me acompañaba a mi, que me hacía como de liebre, y llegamos arriba, yo iba corto de quilómetros, y arriba del todo en la cima me tuve que agarrar al Xevi porque me caía. Y ya bajando, me espavilé, y gané allí y las otras dos, la de la Molina y otra. Pero una salvajada.

Julio recuerda cómo sufrió en la Challenger des 3.000-Marathon du Montcalm-Pica d'Estats, agosto del 2004.

Es un deporte salvaje…

J: Cuando me retiré estaban a punto de empezar las salvajadas estas que se estan haciendo ahora. Se ha pasado de hacer barbaridades a hacer salvajadas. Yo creo que eso no es bueno, y te lo digo yo que he hecho burradas de esas. Como también en bici, la “Pedals”, la he hecho, pero es una barbaridad. A mi me sigue produciendo respeto.

Tienes razón, es una salvajada pero hay algo dentro de uno que le empuja a hacerlo…

J: A mi, desde crío me ha gustado la aventura. Siempre he tenido deportes que he ido arrastrando. La montaña hasta los 27 o 28 años no empecé en plan serio por el tema del fútbol. Y después la he aprovechado mucho, igual he hecho 200 tres miles, practicamente todos los que hay en el Pirineo. Y ya te digo, siempre me ha gustado la aventura, ahora, de la aventura controlada a esto que estan montando ahora, no sé… algún día habrá una desgracia. Correr como está haciendo ahora el Xevi, 80 o 90 km, es una salvajada.

¿Y con la bici cómo te fuiste engachando?

J: Yo creía que con lo fuerte que estaba si me metía en una carrera de bici iba a ganar de calle. Lo que yo no contaba es el handicap que tiene la bicicleta. Qué cuál es? La técnica. Y yo, hace 4 o 5 años atrás no tenía ni puñetera idea. Y me dí cuenta de lo que era la bicicleta cuando empecé a salir con el Plácido y con esta gente. Sí que cuando nos poníamos a dar palos yo podía pero cuando nos poníamos a bajar, pensaba, ¿cómo puede esta gente bajar de esta manera? Me empecé a dar piños, lo que pasa es que pensé, si estos bajan pues yo tengo que acabar bajando. Y acabas aprendiendo si se te mete en la mollera. Eso es el coco. Y si la bici no tuviera tanto peligro sí que competiría, pero yo trabajo por mi cuenta, me he caído dos o tres veces y me he hecho basante daño, entonces no me lo puedo permitir.

¿Eres competitivo?

J: Yo cuando salgo, salgo a lo que salgo, me es igual que los otros tengan 17 o 20 años, yo salgo a hacer lo máximo posible. En las carreras de bici, si quieres estar delante, entre los 15 primeros, tienes que arriesgar. Y en esas cursas tan explosivas hay peligro, y yo soy un ansias. Yo eso de que vaya allí y me pase el uno y el otro, a mi eso me pone de los nervios.

¿Cuáles son los objetivos para este año?

J: La Xallenger no, a lo mejor alguna carrera pero la veo muy peligrosa. Ahora, si el Jordi y el Plácido hacen alguna cursa de estas de más de 50km pues posiblemente vaya a alguna. Lo que pasa es que si no compites asiduamente, aunque estés fuerte pierdes la chispa. La “Pedals” claro que la quiero hacer, y alguna más.

¿La clave para estar arriba del todo es el entreno?

J: La gente dice, este como se ha caído en la “marmita” de pequeño, pues ya está. Pues no, yo me casqué de enero a junio del año pasado, 12.800 quilómetros, y al final de año llevaba 23 mil. Esta semana mismo, que la semana pasada casi no pude salir, pues el lunes hice 150km, ayer 138, y hoy 85. Cuando acabe la semana, igual llevo 600km. Hay que tener ganas para hacer todo esto. Esa es una de mis grandes virtudes, que siempre he sido muy cabezón para entrenar. Si tengo tiempo, no me da pereza irme 7 u 8 horas solo en bici. O cuando corría, iba con el Xevi, pero también he ido un montón de veces solo a Nuria. Y he subido als Bastiments, que es una locura, o me iba a Collbató y me cascaba 3 o 4 horas corriendo solo completamente. Me he tirado años que doblada tres o cuatro veces a la semana, haciendo 120-130 km corriendo, y para hacer eso trabajando es muy difícil. Me levantaba a las 6 y cuarto de la mañana que mi mujer me decía que estaba loco. Y corría tres cuartos de hora con el frío que hacía. Que hasta la polícia me miraban raro. Y cuando llegaba de trabajar, en vez de sentarme 5 minutos, a parte que venía rebentado, pues me cambiaba y una hora y media más. Una media de unos 30 km al día a pata. Y el fin de semana, con el Xevi, pues unas 5 horas.

Julio y Xevi en el Monteixo, en abril del 2004.

Con la bici lo mismo, si no tengo trabajo entreno, entreno, y entreno hasta que mi cuerpo me dice, Julio descansa. Tú vas a a recoger lo que has sembrado, si te buscas excusas no vas a entrenar. Hay gente que siempre tiene excusas, y hay gente que entrena.

entrevista publicada a http://www.bttgarraf.com/ . Realitzada i cedida per l'Anna Bello .

xerrada amb l'Anna ; entrevista a bttgarraf

Aquest és el resultat d'una molt bona estona compartida amb l'Anna ; gràcies , de debó , per perdre el teu valuós temps xerrant amb mi , i sobretot enhorabona pel resultat ( no és gens fàcil extreure'm tantes paraules juntes....)

http://www.bttgarraf.com/

Moltes gràcies  

Entrevistar en Xevi Guinovart em va costar una hora i mitja de grimpar a peu per les pedres del Garraf. Veure’l córrer és un espectacle, no hi ha pedra, arbre ni branca que li faci rebaixar el ritme. Company de fatigues d’un altre monstre de la muntanya, en Julio Merino, en Xevi és campió del Món d’Skyrunning 2005/2006/2007/2008 amb la Selecció Catalana, Campió de Catalunya d’Skyrunning 2009 amb Diedre, campió de Catalunya de Raids 2010, 1r de la Copa Catalana de Raids 2010, campió del Campionat de Catalunya de curses de muntanya per equips amb Diedre, i podríem seguir, però llavors ens quedaríem sense conèixer en Xevi perquè no hi hauria espai per l’entrevista. 

Quines pulsacions tens?

Xevi: Al límit,184 / 185; en repòs 42.

I el cartíleg de tauró, què és?  

X: Ho prenc en èpoques de molt esforç físic que matxaques molt. És una manera de salvaguardar una mica les articulacions, no sóc de prendre moltes coses, portant una bona alimentació n’hi ha prou. 

Això de la muntanya, ho has viscut desde petit, has corregut, has fet esport… Tot ha anat sol, no?

X: Sí d’una manera natural ha anat passant. Ja de ben petit anava amb mons pares a estiuejar al Berguedà, i de petit ja anava d’excursió. Després ja als 14-15 anys fas amistats, i comences a sortir per la muntanya, i d’aquí ja a córrer. Jo vaig començar a córrer perquè em negava a passar-me una setmana d’agulletes després d’un cap de setmana a la muntanya. I després una cursa et va portant a una altra. Córrer es un esport que t’enganxa molt. 

 

I a més tot això que expliques en unes edats difícils, perquè la gent acostuma a fer esport de petits, i deixar-ho a l’adolescència… 

X: També és veritat que la societat de fa 22 o 24 anys quan jo en tenia 15 o 16, no és la societat actual. Jo crec que avui en dia, els joves ho tenen més complicat. T’assenyalen amb el dit si t’apartes una mica del que fa tothom. Has de tenir molt el suport de la família i tenir-ho molt clar. Amb 17 i 18 anys comences a córrer, te’n vas una mica de l’ambient de l’institut, i moltes amistats no les tornes a veure mai més. Però fas allò que t’agrada. Perds unes amistats però en fas unes altres de més fortes, perquè l’ambient on les fas és on et trobes a gust.  

xevi , entrenant a Sant Amand

Et planteges alguna vegada tirar per aquí i fer del córrer una professió?  

X: Quan vaig començar a competir, entre cometes en serio, jo ja estava treballant, i llavors ja no t’enganxa amb la cosa de dir què faig. El que sí és cert, és que la feina l’he derivat cada cop més a tractar amb esportistes. Però arribar a pensar, treballo o corro, no. Em considero un gran privilegiat perquè en un esport desconegut, que no és ni futbol ni bàsquet, durant 4 anys que he estat a la Selecció de Catalunya i no he hagut  de preocupar-me de res.  

 

Quan amb la Selecció Catalana, anaveu al centre d’alt rendiment us deien que éreu esportistes d’èlit no professionals. Això sap greu! Quan per les hores que entreneu podrieu estar al nivell per exemple, d’un jugador de futbol de primera divisió. 

X: El que més greu sap és el desconeixement. A nivell d’hores d’entreno, segur que entreno molt més jo i qualsevol dels que anem en bici que un jugador del Vilanova tercera divisió. Però és el que ens ha tocat i per sort en els darrers anys s’està experimentant un canvi. En el cas de les curses de muntanya s’està fent una feina de formigueta. I suposo que d’aquí 10 o 15 anys, sortiran els fruits i hi haurà un grup de gent que s’hi podrà dedicar. Dóna ràbia en el sentit, que tu saps totes les hores que hi tens al darrera, però per altra banda, saps que ho fas per tu, ho faig per mi i perquè m’ho passo bé. També sóc una persona que m’agrada passar desapercebut i faig les coses perquè m’agraden.  

 

I l’skyrunning, com arriba? 

X: Vas provant coses, jo vaig començar a córrer per asfalt, vaig fer mitges maratons, dues maratons, … però arriba un punt que necessites un altre incentiu. I el fet de córrer i haver fet muntanya tota la vida, doncs dius perquè no, i corres per la muntanya. Ho proves, veus que t’agrada, que se’t dóna bé, i t’hi vas ficant. Nosaltres som molt matxacons. I veus que vas millorant, vas millorant i això és l’incentiu per anar entrenant més. Vas entrant en una roda i jo he tingut la sort que el cos m’ha respectat molt, he tingut poques lesions importants.  

 

S’han de tenir unes certes condicions per fer esport d’alt nivell, o no? 

X: Tot s’entrena. Les condicions pròpies et marcaran el nivell de fins on pots arribar. Però lo important és la constància, entrenar dia a dia. Has de tenir clar que la marató és el premi a aquells tres mesos d’entreno. Si has entrenat i tens unes qualitats doncs arribaràs més lluny o faràs pitjor marca. Aquí sí que influeix les qualitats que puguis tenir, però fer-ho, les coses les pot fer tothom.  

 

Quan et fiques a fer curses, descobreixes que ets més competitiu del que creies… 

X: I tant! Tots som molt més competitius del que pensem. Per exemple, jo he acabat una cursa de la Copa del Món el 19è i amb bones sensacions, i no té preu. Jo sé que els 18 que van acabar davant meu, ho van fer perquè van córrer més que jo, però no perquè jo no hagi donat tot el que podia. I acabes satisfet, més que altres vegades que potser has acabat primer o segon, i has pujat a podi però no has tingut bones sensacions. Si dones tot el que pots, la satisfacció la tens sempre.  

 

Coneixes el teu límit?  

X: T’acabes coneixent al llarg dels anys. Acabes coneixent fins on pots arribar i com va responent el cos. Cada cop és més difícil arribar al punt de “pájara”, perquè abans ja frenes, ja regules. Me’n recordo d’una vegada corrent la Copa d’Espanya, a Benicàssim, amb el Julio. Un 18 de juliol, a 30 i pico graus a les 7 del matí, sortíem de la platja. No vam estar més de dues hores, 1 hora 54 o així, i els últims kms havíem suat tant i perdut tant de líquid que els pantalons i la samarreta ens pesaven tant que ens havíemm d’anar pujant els pantalons. I jo vaig arribar a meta, i vaig caure desplomat. Aquella cursa, havíem quedat que li marcaria jo el ritme al Julio, perquè ell s’estava jugant el lloc de Campió d’Espanya de curses de muntanya, però vaig agafar tal deshidratació, que vaig acabar perquè al darrera venia un altre, i ell al costat i vinga anem anem, però fins i tot, em van haver de xutar suero, …. 

 

I hi haurà qui et digui això no és bo! 

X: I està assegut al sofà menjant crispetes i fotent-se fins el cul… Sí que és veritat que quan estàs a aquests nivells, hi ha un punt que t’estàs castigant. No és el mateix sortir a córrer un parell de dies a la setmana, o sortir en bici a passejar tres dies, que anar a competir. Quan vas a competir, vas a buscar el límit. Aquella sensació d’agulletes a les cames i als braços, qué bé! Però jo sempre dic el mateix, el que està al sofà menjant crispetes i bebent cervesa, acabarà amb el fetge fet una merda. Vivim en una societat que ens intenta a tots portar pel mateix camí, però seria tot més senzill i tothom més feliç si deixéssim viure a tothom fent el que li donés la gana. Si tu vols mirar la tele, doncs mira-la i ja està, jo no et diré res a tu. Perquè m’has de dir que estic sonat perquè surto a córrer a les 6 i mitja del matí? 

Xevi, a la Marahon du Montcalm

Però arriba un moment que has de sacrificar coses… 

X: Li robes moltes hores a la família. Jo no me n’amago mai, al contrari ben orgullós, que he pogut entrenar molt gràcies a que a la meva parella, la Montse, també li agrada molt l’esport. Amb el Julio havíem agafat el cotxe a les tres de la matinada, anàvem a entrenar al Pirineu i tornàvem a les 9 de la nit. I això algú que no ho entengui, et pot dir, on vas!!!   

 

La Selecció Catalana la vas deixar quan va néixer la Jana, i el deixar d’entrenar tant fort, fa que estiguis a un nivell més baix. Costa d’acceptar? 

X: No, no costa d’acceptar perquè et compensa per l’altra banda. A més hi ha fases, i potser d’aquí, sis o set anys, tornes a entrenar i tornes a estar a un nivell acceptable si t’has anat mantenint. Lo important és viure el dia a dia, i disfrutar el que estàs fent a cada moment. Molta gent, diu no faig res perquè no tinc temps que plego a les set de la tarda de treballar. Ja veus! Jo m’ho passo igual de bé dies que vaig a fer muntanya, que els dies de bici, que avui que hem anat a córrer, que els dies que ens anem a passejar amb la motxilla a l’esquena i la nena. Mentre estàs fent coses i envoltat de la gent a la que aprecies, és lo important.   

 

I això, que t’emportes a la Jana a la muntanya, li estàs ja donant a conèixer perquè li agradi? 

X: Per ella tot és nou, i t’has d’adaptar a ella, però no has de deixar de ser tú mateix, perquè has tingut un nen o una nena. El que has de fer és que ella trobi com a normal les coses que fas. Amb un mes ja la portàvem a la muntanya. No ens l’emportem a fer tres mils, ni a patejar 10 hores, … quan vas amb ella te’n vas a fer un parell d’hores, dues i mitja… A més és un entreno que portes 13 quilos de pes! 

Xevi amb la Jana a Núria

Quins objectius et planteges? 

X: Amb la Jana,.. seguir tota una temporada, és difícil. És un dels motius pels que vai deixar la selecció. Com que no sé el temps que podré entrenar tampoc vull ocupar la plaça de ningú. Estar a la selecció és una cosa que te l’has de guanyar. I també deixar entrar els nanos que pugen perquè si sempre estem els de tota la vida allà, trenquem el cicle.  Els raids és un divertimento. Els raids, als que ens agrada tot tipus d’esport, doncs, serveix per entrenar. Faig kaiac i em serveix per entrenar, vaig a escalar i serveix per entrenar, vaig a fer barranc i em serveix per entrenar.  Pel què fa a curses de muntanya, en els darrers anys he saltat més a curses de llarga distància, se m’ha donat molt millor del que m’esperava. I ara, per aquest any que ve, fer curses curtes fins el mes de març. I el mes de març, una cursa de tres etapes als Ports de Besseit. A veure com respon el cos; estar tres dies seguits fent curses, a més descansant poc entre prova i prova. I depèn de com respongui el cos i dels patrocinadors, poder anar a la “Transalpine”, una prova que es fa als Alps, amb 350kms i 20 mil metres de desnivell! Una barbaritat en 8 dies. De les curses de muntanya és l’equivalent al Tour de França. 8 dies seguits que cada dia fas distancies entre 35 i 55 kms. I m’han proposat fer la “TransRockies”, pel Canadà. Però és que tot es dispara de diners. 

 

Quan fas coses tan bèsties, entrenar el cos és important però el cap? 

X: El cap és el més important, és un 70%. Les distàncies llargues et formen molt com a perosna i et serveixen per conèixe’t molt més. En aquestes curses tan llargues el promig d’arribats és del 60% i els abandonaments del 40%. I no tothom abandona per lesions, la majoria ho fan per fatiga, per no dosificar-se. Arriba un moment que dius, estic fos, i llavors entra en funcionament el de dalt i comences pam, pam, pam…  

 

I quan arribes, dius ja està! 

X: Quan arribes, és una barreja de sensacions, perquè normalment arribes a un poble, i tens una barreja de tot el que has passat en tantes hores. I quan acabes, pares i als 5 minuts no pots caminar. És curiós om reaccina el cos, t’asseus i no pots aixecar-te, se t’enrampa tot. L’últim que vaig fer, l'Ultra Trail de Rialp amb 5.500 positius de desnivell; al cap de dos dies, volia portar la nena al cole, li volia posar la jaqueta i sortia corrent i no la podia perseguir… però per altra banda, penses que bé, que tingui agulletes, això vol dir que he fet feina.  

 

Els homes són els únics animals que corren sense que ningú els empaiti i sense haver de caçar…  

X: Sí, però corres per plaer. Jo m’ho miro des d’un altre punt de vista, l’ésser humà és l’únic animal que mata per plaer, mata conscientment sabent que mata; i això és molt trist. I córrer, sí, correm per plaer, per sort! .    

salut i canya !!

article extret de www.bttgarraf.com i cedit per Anna Bello i Plácido Sarabia .

Aneto 3404m

Per fi , desprès de molts anys , he tornat a l'Aneto . No es un cim que hem cridi massa l'atenció , ja que odio les aglomeracions , i més a la muntanya , precisament el lloc on vaig a buscar la tranquilitat i la comunió amb la natura tant difícil de trobar en altres llocs .......... , però tenia moltes ganes de tornar amb la Montse i la familia . A més aquest cop se'n han ajuntat un bon grapat d'amics .

Divendres 01 . 21'00h . Benas . 1100m .

Es divendres vespre , i ens trobem a Benas per sopar a una pizzeria , fer 4 riures i planificar una mica l'endemà . Al final ens hem juntat una bona colla , 14 trescaires !!

Dormim al alberg que hi ha al Camping Aneto , a 3 km escasos de Benas . Es un bon lloc per pasar-hi la curta nit ; es petit , tant sols 20 places repartides en habitacions petites ( de 4 ó 6  llits ) , totes elles amb bany i dutxa al seu interior , i una cuina - menjador equipada amb fogons, tv ,nevera - congelador, microones i alguna altre cosa . A més està situat a la part alta del camping , amb la qual cosa quedes bastant aïllat del bullici estival . Nosaltres tant sols hi vam dormir 5 horetes , però si utilitzes totes les instalacions te un preu bastant ajustat ( 19€ pax/nit a l'agost 2010 ).

Dissabte 02 . 4'30h . Camping Aneto . 1150m .

Ens aixequem habent dormit poc però supermotivats pel que tenim per davant . En poca estona estem fent un café a la cuina i pujem als cotxes en direcció a la pista de Valhiberna , fins el Refugi lliure de Coronas . Son uns 45' de cotxe per pista transitable per qualsevol vehicle que no sigui un F1 .

Hem pujat sols per la pista , però en arribar a l'esplanada Coronas ens trobem amb una desena de vehicles que hi han pujat la nit o en dies anteriors . Aquest es un bon lloc per muntar un CB i realitzar desde d'aqui diferents sortides en dies succesius .

Son les 6'15h , encara fosc i negre , i ens posem en marxa amb una temperatura més que agradable : 10ºC !! . El camí està molt fresat , sense pèrdua , i desprès d'uns primers minuts planers creuant rierols , la senda gira a l'esquerre i puja paral.lelament al Torrent de Coronas , ara si guanyant alçada de manera ràpida .

7'30h .- Poc a poc anem guanyant desnivell , i tot just arribant al Ibon Inferior de Coronas el dia comença a despertar del seu son i ens deixa entreveure l'imponent muralla que ens separa dels Ibons Superiors . Creuem l'ibon per la sortida d'aigues , saltant de pedra en pedra , i remuntem la muralla per l'est , per un costerut i marcat corriol , a estones de terra , a estones de pedriscall i a estones de blocs de granit . Amb calma , gaudint de l'espai , anem remuntant metre a metre el desnivell que ens separa de l'Ibon Superior , sempre per la dreta de la vall .

Com qui no vol la cosa ens trobem ja a 2600m aprox. i ens trobem de cara amb l'Ibon Medio , que rodejarem per l'esquerra remuntant entre un gran rocallis amb unes vistes espectaculars del fons de la vall , i dels cims que embolten el Refugi de Coronas . Remuntem un darrer esperó d'herba i ens trobem a peu de l'Ibon Superior de Coronas , a 2730m .

9'15h .- Fem reagrupament ja que el darrer tram cadasqú a anat al seu ritme , i decidim fer parada per omplir el dipòsit de carburant .

Aquest lloc hem porta bons records , endarrerint el pensament a finals de la década dels 90' , quant fent travessa vam muntar un vivac en els mateixos espais protegits per pedres que tot i el pas del temps i les neus encara romanen intactes  . Aquella va ser la meva primera ( i de moment única ) ascenció al Aneto . És un gran lloc per escoltar el silenci .

Encara no hem tret els entrepans de la motxilla i ens hem d'abrigar : l'Astre Rei encara no ha fet acte de presència al llac , i convinat amb l'alçada i una suau brisa gèlida fa que mengem els entrepans enfundats a les xaquetes i amb guants a les mans . Des d'aquí ja veiem el nostre objectiu ,amb els seus 3404m, altiu i desafiant , treu el cap entre els núvols per controlar-nos , com per saber qui/que/com/quants volem pujar a la seva gepa .

Aquesta visió del camí que ens queda , de tartera i bloc , de petita grimpada al coll i glacera a la Nord del coll de Coronas , fa que 4 del grup s'ho repensin , segurament enduts per una por escènica a quedar-se sense forces més amunt , i decideixin quedar-se a esmorçar amb més tranquilitat , donar la volta a l'Ibon Superior un aquest estigui acariciat pel càlid Sol , i tornar xino-xano al punt de partida . És una llàstima , però cadasqú sap com/on està i no es pot obligar a ningú . L'Aneto continua allí per una altre ocasió .
10'00h .- La resta del grup ens despedim fins la tarda i comencem a vorejar l'Ibon fins l'aportació d'aigua que rep de la pobre , gairebé desapareguda, glacera de Coronas .
Ara comença la festa de veritat , pedres i més pedres amb una pujada d'inclinació constant , sense treba , sense descans . Poc a poc anem superant els metres de desnivell i de sobte l'altímetre supera la màgica xifra de 3000m !!! L'alçada es nota i la marxa es fa cada cop més lenta , però sense parar més enllà de petits moments per recuperar l'alè , fins arribar al peu del Coll de Coronas , el pas estratègic darrera el qual es troba la glacera .

11'15h .- Aquí s'ha de grimpar uns 15m , sense dificultat , per arribar realment al coll , on bufa un vent que ens glaça la cara i que fa que colocar-se els crampons sigui un autèntic suplici ; son 10' que es fan eterns , i certament més d'un pensa en "que punyetes fem aquí , no girem cua ? " .

Als que portem més anys en això de la muntanya l'experiència ens diu que no pasa res , ningú s'ha de posar nerviós , es fred i ja està , sols és fred , i quant ens allunyem del coll la cosa cambiarà ........... i efectivament , pocs metres desprès de sortir de l'infern , un lleu raig de Sol reflectit a la neu ens escalfa la cara i la resta del cos mentre ens canbia l'expresió . Ara ja no hi ha dubte que seguirem pujant , poc a poc , sense preses i cadasqú al seu ritmet , però sempre pujant , i ara ja bastant més acompanyats , ja que desde la ruta normal hi puja un bon grupet de gent .

12'15h .- Darreres pases i arribem al famós Pas de Mahoma ; per sort estem a principis d'octubre i en aquesta època no hi han gaires aglomeracions . Tot i això ens hem d'esperar uns 15' per que retornin el grup que hi ha al cim , minuts que aprofitem per reagrupar-nos desprès del darrer dur tram de pujada amb la neu , fer fotos i menjar una mica .

12'30h .- Hem fet el cim !! Aneto 3404m !! Podem gaudir del cim en solitut i tranquilitat . Llàstima que la boira no ens deixa veure gairebé res , sobretot ens tapa la Vall de Coronas , el camí per on hem vingut ; tant sols alguna petita escletxa oberta pel vent ens permet divisar els ibons i el fons de la vall .

No hi estem més de 10' al cim , bufa un aire gèlit i per altre banda ara veiem que torna a haber-hi gent a l'altre banda del Pas de Mahoma , per lo que decidim no entretenir-nos gaire més i deixar pas als altres muntanyencs . S'ha de seguir una ètica i ser coherent , si a nosaltres no ens agrada que ens facin esperar inutilment , tampoc ho hem de fer nosaltres .

13'00h .- Estem tot el grup de nou junt i comencem a baixar , deixant enrere el fort vent i la creu cimera . Les primeres pales son força dretes , i tot i que la neu està molt tova , preferim seguir amb els crampons als peus fins arribar de nou al Coll de Coronas .

Per sort per nosaltres sembla que el fort vent a afluixat una mica i ens permet treure'ns les peces metàliques dels peus amb més comoditat , així com desgrimpar sense patiments .

Baixem del coll un a un , sense preses i assegurant-nos de no llençar pedres als que han pasat primer . Qui més  qui menys a aquestes alçades ja va cansat , però hi ha algú que va més tocat . Anem tirant sense presa i arribem , cadasqú al seu ritme , de nou al Ibon Superior de Coronas , on fem parada de reagrupament i aprofitem per fer un most .

15'00h .- Aqui la temperatura es molt bona , sense aire i amb una mica de resol que ens escalfa i s'agraeix desprès del fred de les cotes altes . De manera intuitiva tots mirem enlaire , buscant el gegant amagat entre els núvols , com si un cop conquerit no volguès mostrar-nos la seva cara .

Es moment de riure , de hidratar-se i menjar una mica , moment de descansar aseguts sobre una dura pedra , moment de gaudir de l'experiència , moment de gaudir de l'entorn , del paisatges , i com no , dels companys .

16'00h .- Triguem en marxar , però el lloc acompanya i a tothom ens fa mandra reempendre la marxa . Retornem pel mateix camí que al matí hem fet a les fosques , encara amb els frontals encesos , fins el Ibon Inferior ; ara realment ens adonem de la pendent d'aquest tram , i gairebé de tota la ruta . Caminem lentament , al ritme que ens permet anar plegats , i un cop al llac , entre acudits i rialles , un grup pren la devantera per intentar arribar ràpid al encontre dels companys , no sigui que comencin a patir .A la fi arribem al Refugi lliure de Coronas , on ens esperen els companys , els vehicles i un bon bany al refrescant riu .

19'00h .- Un cop arreplegat tot i ja de tornada a Benás , parada obligada per fer la cerveseta de rigor , recordar els instants més intensos i alguna que altre anècdota d'aquest gran dia .

Aquest cop el gegant s'ha deixat conquerir i com no , ens ha ensenyat un bon tou de coses ; la Natura sempre es la més sàbia , mai ens deixa indiferents .

Serà per això que encara de viatge de tornada , cansats i amb son , ja estem planificant properes aventures ............... i és que no tenim remei !!!

Campionat de Catalunya de Clubs 2010

CAMPIONS  CAT. 2010 !!!!!!

 

video UFEC TV del Campionat Cat.

Aquest diumenge dia 14 s’ha disputat a Argentona la VIII Burriac Extrem organitzada pel G.M. Argentona i puntuable pel Circuit Català de Curses de Muntanya i el III CAMPIONAT DE CATALUNYA PER EQUIPS.

Tot l'equip teniem moltes il.lusions en aquest campionat , per ser en una cursa molt maca i ben organitzada com es la Burriac Extrem d'Argentona ,  per ser els actuals campions ( vam guanyar a Alcanar el 2009 ) , i per que no dir-ho , perque més que un equip som una pinya , un gran grup d'amics que fan molt més que córrer , i que es troben més enllà que tant sols a les curses ; som una GRAN FAMILIA !!

Els dies previs s'ha anat torçant la cosa , i entre lesions , inoportunts refredats i problemes familiars ens hem quedat l'equip en cuadre , amb només 2 corredors "titulars" , en Pere i la Montse . I potser es això el que ens ha donar més empenta a la resta per intentar donar-ho tot fins al darrer moment , ens hem conjurat a la sortida per no regalar ni una sóla posició ; si en adelanten i ens guanyen el campionat que sigui pels seus merits , però no regalarem res ............. I dono fé que no ho hem fet , no hem regalat res de res , ens hem buidat al màxim pel nostre club , la nostra familia esportiva .

A diferencia dels dos últims anys, a la sortida i teníem molts mes equips i millors que l’any passat, els de U. A. TERRASA amb en Javi Delgado i la Mònica Ardid al capdavant, l’U.E. VIC amb el J. Barrufet i l’Anna Comet, el BORGES-TRAIL amb el J. Pijuan i J. Pàmies, UEC ANOIA amb J. Sanchez i la Lola Brusau, A.E. MATXACUCA amb en R. Sancho i P. Lobera, etc... i entre tots aquets cracks, el nostre equip amb la Montse Martinez i en Pere Aurell al capdavant i acompanyats per en Gerard Morales, Manel Amor, Xevi Guinovart, Eduard Solà, Ferran Broceño i Núria Padrisa.
Des d’un bon començament ja es va imposar un ritme molt fort per part de tots els corredors i un marcatge de tu a tu  en els primers quilometres en Barrufet i l’Espiña, varen agafar uns metres respecta a la resta de corredors que varen mantenir mes de la meitat de la cursa, el ritme era molt alt i els corredors que varen sortir a un ritme mes conservador mica en mica anaven recuperant temps i posicions. La cursa que va fer en Pere va ser fantàstica, va sortir a un ritme el suficientment còmode per poder seguir de prop els líders de la cursa sense perdre massa temps i atacar just en el moment precís per poder guanyar la cursa sense problemes amb un temps de 2:03:51 seguit d’en Javi Delgado a 1’ i en Xavier Espiña a poc mes de 2’ d’en Lito.
Pel que fa a la resta de corredors de l’equip, cal destacar la gran cursa que varen fer tots ells, donant tot el que tenien per poder guanyar per segon any seguit el Campionat de Catalunya per Equips...

5 - Gerard Morales 2:07:18
6 - Manel Amor 2:08:10
11 – Xavier Guinovart 2:15:00
16 – Eduard Solà 2:22:14
30 – Ferran Broceño 2:27:19

En l’apartat de noies, des de la sortida la cursa va tenir una clara dominadora, Mònica Ardid, que en el primer quilòmetre ja va imposar un fort ritme difícil de seguir per part de la resta de corredores, la Montse va fer tot el possible per poder seguir el ritme de la Mònica, però no li va poder aguantar i en veure que ja era impossible lluitar pel primer lloc, va córrer per assegurar-se el segon lloc del podi que a mida passaven els quilometres, cada cop era mes complicat d’assolir, ja que per darrera seu hi anava la Judit Casas, una gran atleta en curses de llarga distancia i que mica en mica s’anava trobant en la seva salsa... Finalment la cursa va ser guanyada per la Mònica Ardid en un temps de 2:27:02, seguida de la Montse a 8’ i la Judit a 10’. Pel que fa a la segona corredora de Diedre que va participar a la cursa, la Núria Padrisa, va acabar en el 22e lloc tot i estar mes de 1 mes i mig sense entrenar.

Finalment i desprès d’un final incert, degut als 1er. i 3er. lloc en noies per part U. A. Terrassa, aconseguim el Campionat de Catalunya per poc mes de 40 punts de diferencia del segon classificat, el podi per equip a quedat de la següent manera: 

Ass. Esp. Diedre – 473 punts

U. A. Terrassa – 434 punts

U. E. Vic – 354 punts 

CLASSIFICACIONS DE LA CURSA

Sols em queda destacar la competitivitat sana que varem tenir durant la cursa i el bon rotllo entre tots els equips, de ben segur que el 2011 serà mes complicat que aquest i el bon rotllo seguirà igual o mes... Felicitats a tots!!!

crònica de Marc Erra , president de Diedre-Peltz .

Jo per la meva part estic més que content amb l'11ª posició ; estic fora de forma , tot just porto 3 ó 4 setmanes entrenant  fent volum , però les necesitats del club m'han fet competir . He sortit de menys a més , corrent la primera part , els primers 8km ràpid però controlant , i la resta , un cop arribats a les zones més tècniques anat al límit , apurant en totes les baixades ( m'he menjat més d'un arbust i/o esbarcer ) i esbufegant a les pujades , i he aconseguit anar remuntant posicions fins al final . Suposo que , com es diu vulgarment , he corregut "com un veterà"..................i es que un ja te una edad i porta moltes batalles a les seves cames .

Al final he arribat al límit de les rampes als isquios , he destroçat les bambes ( R.I.P.) , però satisfet , molt i molt satisfet , molt millor del que m'habia pogut imaginar a la sortida .

I el millor sens dubte les birres i les rialles un cop dutxats , tota la familia plegats en rotllana al terra de la Plaça Nova d'Argentona ..............

 I qui m'ho habia de dir a mi , a principis d'any , un any que començava amb molt dubtes i sense objectius clars , que al novembre estaria disfrutant de tants bons records , victòries i podis , i com no de la Copa Catalana de Raids i el Campionat de Catalunya de Raids amb el Sambari Tuga-Diedre X-trem i del Campionat de Catalunya de Clubs(curses de muntanya) amb el Diedre-Peltz .

Hi han vegades que les coses surten bé sense voler-ho , casi per casualitat , i aquest any ha estat de ben segur un d'aquest casos ................

.....................però que segueixi la festa !!!!!!!!!!!!!!!!!!

salut i canya a tots !!!!!!!!!!!

Puig Carlit 2921m

Aprofitant els darrers dies de tardor sense neu hem pujat al Carlit , un preciós cim del Capcir envoltat d'una infinitat de blaus llacs que conviden a més d'un bany ........... si no fos perque estem a -5ºc !!

El recorregut que proposem es senzill i alhora complet ; senzill per que està tot molt ben senyalitzat , potser una mica massa i tot , i per que no presenta cap dificultat d'importància , i complet per que ens permet gaudir del bosc pirinenc , d'una munió de llacs de considerable grandaria i d'un cim alpí en el seu tram final que ens obligarà a realitzar una petita grimpada per poder gaudir de les vistes que des de els seus 2921m es divisen .

Horari :  6'30h , a ritme molt tranquil . 7'30h si comptabilitzem les parades per menjar i gaudir del cim .
Desnivell : 1100m+ .

Aparcament de Les Bullosses .2000m.7'30h.(0h)
És octubre i està gairebé desert , però tant sols observant totes les places lliures d'aparcament que hi ha , un es fa una idea del batibull que pots ser aquesta zona a l'estació càlida .Aparquem en un replà devant del refugi del CAF .

Comencem a caminar tot just amb la primeríssima llum del dia , o millor seria dir amb la darrera llum de la Lluna . Creuem la presa de l'embasament direcció a l'Hotel i tot just al seu devant ens trobem els primers rètols que ens indicaran el camí a seguir . Seguirem les línees grogues pintades als arbres i/o roques que surten a l'esquerre de l'edifici .

El sender no te cap pèrdua i està molt marcat , massa i tot . En seguida comencem a trobar els primers estanys .

Estany Sec .Refugi de llauna. 2150m . 8'30h.( 1h )

1 hora de marxa i arribem al aixopluc de llauna de l'Estany Sec . El refugi queda a tocar del camí , entre dos llacs . Es molt senzill , metàlic verd amb terra de palla , però de ben segur que a refugiat a més d'un muntanyenc en un dia cru d'hivern .

Deixem l'Estany Sec a l'esquerre i remuntem un petit resalt herbòs . Aquí el camí es bifurca i hem d'agafar el de la dreta . No te gaire complicació , i segurament per l'esquerre també arribaríem donant més volta , però l'excès de pintades i les fites que cadasqú posa allà on li sembla millor , poden portar a confusió . Reseguim per cami ample i ben traçat , sempre per capdamunt d'una petita careneta que separa altres llacs . Ja visualitzem el nostre objectiu treient el cap per l'oest . Creuem un pont de fusta sobre la sortida d'aigues de l'estany i trobem un cartell que ens índica la separació dels camins de la "ruta dels 9 estanys", "ruta dels 12 estanys" i "puig carlit" .

Tartera . 2300m . 9'45h .(2'15h)

Arribem a un cartell que ens indica la bifurcació de "ruta 12 estanys" i "puig carlit". Bufa un fort vent , i aprofitant unes roques que ens fan de paravent parem a esmorçar , que hi ha gana . El lloc es idílic , emboltat de majestuosos cims enfarinats , a la vora de les tranquiles aigues de l'estany , i en absolut silenci . Encara no ens hem trobat a ningú . Quina pau i tranquilitat !!. Desde aquest punt ja intuim el camí , que s'enlaire per l'esquerre de la vall remuntant un tartera .

Esmorçem amb tranquilitat , no hi ha massa presa , fins i tot hem portat un termo amb cafetó calent ( quin privilegi!!) , i tot seguit tornem a caminar , ara ja per camí més costerut .

Aqui ja ha glaçat per la nit , i en algun tram del camí pel que regalima aigua ens trobem plaques de gel , però son fàcilment evitables .

Estany Superior . 2600m 10'45h .(2'30h)

Tenim el gegant al devant , enblanquinat per les primeres neus de la temporada , i per sorpresa en apareix l'estany superior . Es una visió extraordinària . Als que no vulguin pujar al cim , els hi recomano pujar fins a aquest llac , fora de la ruta dels estanys , per gaudir de la seva tranquilitat i localització , tot just als peus del Carlit .

El sender surt directament a la sortida d'aigues de l'estany , i la primera imatge es espectacular , amb els ulls al nivell del líquid cristalí .És una d'aquelles imatges de muntanya que et queden grabades per sempre més a la memòria .

Creuem la sortida d'aigües per l'esquerre i remuntem per sender fins el Coll de Colomer , un coll ample i planer , amb algun vivac de pedra preparat . Es un bon lloc per muntar un vivac , amb l'aigua relativament aprop .

Seguim per sender ben marcat , ajudant-nos en algun petit pas amb les mans fins que el camí realitza un petit ziga-zaga i ens deixa a l'aresta d'un petit esperó rocós .

Esperó rocós . 2700m. 11'30h . (3'15h).

A partir d'aqui comencen els trams de grimpada convinats amb trams de corriol marcat . El recorregut a seguir està traçat amb punts vermells a les roques , s'ha d'intentar no perdre-ho per no complicar-nos la vida en la grimpada . Es una grimpada fàcil ( I ) , que se'ns fa una mica més entretinguda per la presència de les primeres neus .

Flanquejem el cim per la seva base i a mida que ens apropem i guanyem alçada és fa més pendent , però sense cap problema remarcable .

Puig Carlit . 2921m.12'00.(3'45h).

Arribem al petit coll que separa les dues cotes d'aquest cim . Tot el tram de grimpada hem estat protegits del vent  però al sortir al collet ens tornar a glaçar la cara . Aqui la neu es més compacta i glaçada , però no hi ha problema per superar els darrers 20m fins el cim Nord . I com no , al cim hi ha el seu corresponent vivac . Des d'aquesta privilegiada talaia les vistes son espectaculars , més si tenim en compte que el vent fred a netejat l'atmosfera i la vista arriba fins a l'infinit .

Estem el temps que l'aire fred ens deixa , baixem el collet i remuntem fins el cim Sud , més estret i petit que el seu germà .

Retorn . Estany de Les Bullosses . 2000m. 15'00h . (6'30h)

La tornada la realitzem pel mateix camí . A l'inici es fa més entretingut perla neu i la desgrimpada , sense ser perillossa però s'ha de vigilar . A més ara comencem a trobar gent que puja , i ens hem de deixar pasar . triguem 1h per desfer els primers 250m fins deixar enrere l'esperò i per tant la neu .

A partir d'aquí el cami ja no aporta cap problema , i el tram glaçat de primera hora del matí , per sota de l'estany superior ja ha desglaçat gairebé en la seva totalitat .

Tornem a voltar els estanys , desfent el camí de pujada fins que arribem al pont de fusta per creuar el torrent que neis de l'estany . En aquest punt i aprofitant que ara ja no bufa el vent que ens ha acompanyat tot el dia , fem una paradeta per fer un most ràpid gaudint de les vistes del gegant conquerit i de la calidessa del Sol alpí al nostre rostre .

A aquesta hora els estanys son una munió de famílies fent "picnic" , i ara tenim la gratificant sensació d'haber gaudit d'aquest paisatge en la solitut del matí , de sentir-nos privilegiats . No vull imaginar-me aquest lloc a l'estiu , ha de ser .............ufffffffff..........

Desfem el tram final fins el cotxe sense problemes , i mentre tornem a creuar la presa de l'embasament recordem aquest mateix lloc fa unes hores enrere , i tot el que hem fet disfrutat durant el dia . Donem el darrer cop d'ull i arribem al refugi , i per tant al cotxe amb la satisfacció de l'objectiu aconseguit .