xerrada amb l'Anna ; entrevista a bttgarraf

Aquest és el resultat d'una molt bona estona compartida amb l'Anna ; gràcies , de debó , per perdre el teu valuós temps xerrant amb mi , i sobretot enhorabona pel resultat ( no és gens fàcil extreure'm tantes paraules juntes....)

http://www.bttgarraf.com/

Moltes gràcies  

Entrevistar en Xevi Guinovart em va costar una hora i mitja de grimpar a peu per les pedres del Garraf. Veure’l córrer és un espectacle, no hi ha pedra, arbre ni branca que li faci rebaixar el ritme. Company de fatigues d’un altre monstre de la muntanya, en Julio Merino, en Xevi és campió del Món d’Skyrunning 2005/2006/2007/2008 amb la Selecció Catalana, Campió de Catalunya d’Skyrunning 2009 amb Diedre, campió de Catalunya de Raids 2010, 1r de la Copa Catalana de Raids 2010, campió del Campionat de Catalunya de curses de muntanya per equips amb Diedre, i podríem seguir, però llavors ens quedaríem sense conèixer en Xevi perquè no hi hauria espai per l’entrevista. 

Quines pulsacions tens?

Xevi: Al límit,184 / 185; en repòs 42.

I el cartíleg de tauró, què és?  

X: Ho prenc en èpoques de molt esforç físic que matxaques molt. És una manera de salvaguardar una mica les articulacions, no sóc de prendre moltes coses, portant una bona alimentació n’hi ha prou. 

Això de la muntanya, ho has viscut desde petit, has corregut, has fet esport… Tot ha anat sol, no?

X: Sí d’una manera natural ha anat passant. Ja de ben petit anava amb mons pares a estiuejar al Berguedà, i de petit ja anava d’excursió. Després ja als 14-15 anys fas amistats, i comences a sortir per la muntanya, i d’aquí ja a córrer. Jo vaig començar a córrer perquè em negava a passar-me una setmana d’agulletes després d’un cap de setmana a la muntanya. I després una cursa et va portant a una altra. Córrer es un esport que t’enganxa molt. 

 

I a més tot això que expliques en unes edats difícils, perquè la gent acostuma a fer esport de petits, i deixar-ho a l’adolescència… 

X: També és veritat que la societat de fa 22 o 24 anys quan jo en tenia 15 o 16, no és la societat actual. Jo crec que avui en dia, els joves ho tenen més complicat. T’assenyalen amb el dit si t’apartes una mica del que fa tothom. Has de tenir molt el suport de la família i tenir-ho molt clar. Amb 17 i 18 anys comences a córrer, te’n vas una mica de l’ambient de l’institut, i moltes amistats no les tornes a veure mai més. Però fas allò que t’agrada. Perds unes amistats però en fas unes altres de més fortes, perquè l’ambient on les fas és on et trobes a gust.  

xevi , entrenant a Sant Amand

Et planteges alguna vegada tirar per aquí i fer del córrer una professió?  

X: Quan vaig començar a competir, entre cometes en serio, jo ja estava treballant, i llavors ja no t’enganxa amb la cosa de dir què faig. El que sí és cert, és que la feina l’he derivat cada cop més a tractar amb esportistes. Però arribar a pensar, treballo o corro, no. Em considero un gran privilegiat perquè en un esport desconegut, que no és ni futbol ni bàsquet, durant 4 anys que he estat a la Selecció de Catalunya i no he hagut  de preocupar-me de res.  

 

Quan amb la Selecció Catalana, anaveu al centre d’alt rendiment us deien que éreu esportistes d’èlit no professionals. Això sap greu! Quan per les hores que entreneu podrieu estar al nivell per exemple, d’un jugador de futbol de primera divisió. 

X: El que més greu sap és el desconeixement. A nivell d’hores d’entreno, segur que entreno molt més jo i qualsevol dels que anem en bici que un jugador del Vilanova tercera divisió. Però és el que ens ha tocat i per sort en els darrers anys s’està experimentant un canvi. En el cas de les curses de muntanya s’està fent una feina de formigueta. I suposo que d’aquí 10 o 15 anys, sortiran els fruits i hi haurà un grup de gent que s’hi podrà dedicar. Dóna ràbia en el sentit, que tu saps totes les hores que hi tens al darrera, però per altra banda, saps que ho fas per tu, ho faig per mi i perquè m’ho passo bé. També sóc una persona que m’agrada passar desapercebut i faig les coses perquè m’agraden.  

 

I l’skyrunning, com arriba? 

X: Vas provant coses, jo vaig començar a córrer per asfalt, vaig fer mitges maratons, dues maratons, … però arriba un punt que necessites un altre incentiu. I el fet de córrer i haver fet muntanya tota la vida, doncs dius perquè no, i corres per la muntanya. Ho proves, veus que t’agrada, que se’t dóna bé, i t’hi vas ficant. Nosaltres som molt matxacons. I veus que vas millorant, vas millorant i això és l’incentiu per anar entrenant més. Vas entrant en una roda i jo he tingut la sort que el cos m’ha respectat molt, he tingut poques lesions importants.  

 

S’han de tenir unes certes condicions per fer esport d’alt nivell, o no? 

X: Tot s’entrena. Les condicions pròpies et marcaran el nivell de fins on pots arribar. Però lo important és la constància, entrenar dia a dia. Has de tenir clar que la marató és el premi a aquells tres mesos d’entreno. Si has entrenat i tens unes qualitats doncs arribaràs més lluny o faràs pitjor marca. Aquí sí que influeix les qualitats que puguis tenir, però fer-ho, les coses les pot fer tothom.  

 

Quan et fiques a fer curses, descobreixes que ets més competitiu del que creies… 

X: I tant! Tots som molt més competitius del que pensem. Per exemple, jo he acabat una cursa de la Copa del Món el 19è i amb bones sensacions, i no té preu. Jo sé que els 18 que van acabar davant meu, ho van fer perquè van córrer més que jo, però no perquè jo no hagi donat tot el que podia. I acabes satisfet, més que altres vegades que potser has acabat primer o segon, i has pujat a podi però no has tingut bones sensacions. Si dones tot el que pots, la satisfacció la tens sempre.  

 

Coneixes el teu límit?  

X: T’acabes coneixent al llarg dels anys. Acabes coneixent fins on pots arribar i com va responent el cos. Cada cop és més difícil arribar al punt de “pájara”, perquè abans ja frenes, ja regules. Me’n recordo d’una vegada corrent la Copa d’Espanya, a Benicàssim, amb el Julio. Un 18 de juliol, a 30 i pico graus a les 7 del matí, sortíem de la platja. No vam estar més de dues hores, 1 hora 54 o així, i els últims kms havíem suat tant i perdut tant de líquid que els pantalons i la samarreta ens pesaven tant que ens havíemm d’anar pujant els pantalons. I jo vaig arribar a meta, i vaig caure desplomat. Aquella cursa, havíem quedat que li marcaria jo el ritme al Julio, perquè ell s’estava jugant el lloc de Campió d’Espanya de curses de muntanya, però vaig agafar tal deshidratació, que vaig acabar perquè al darrera venia un altre, i ell al costat i vinga anem anem, però fins i tot, em van haver de xutar suero, …. 

 

I hi haurà qui et digui això no és bo! 

X: I està assegut al sofà menjant crispetes i fotent-se fins el cul… Sí que és veritat que quan estàs a aquests nivells, hi ha un punt que t’estàs castigant. No és el mateix sortir a córrer un parell de dies a la setmana, o sortir en bici a passejar tres dies, que anar a competir. Quan vas a competir, vas a buscar el límit. Aquella sensació d’agulletes a les cames i als braços, qué bé! Però jo sempre dic el mateix, el que està al sofà menjant crispetes i bebent cervesa, acabarà amb el fetge fet una merda. Vivim en una societat que ens intenta a tots portar pel mateix camí, però seria tot més senzill i tothom més feliç si deixéssim viure a tothom fent el que li donés la gana. Si tu vols mirar la tele, doncs mira-la i ja està, jo no et diré res a tu. Perquè m’has de dir que estic sonat perquè surto a córrer a les 6 i mitja del matí? 

Xevi, a la Marahon du Montcalm

Però arriba un moment que has de sacrificar coses… 

X: Li robes moltes hores a la família. Jo no me n’amago mai, al contrari ben orgullós, que he pogut entrenar molt gràcies a que a la meva parella, la Montse, també li agrada molt l’esport. Amb el Julio havíem agafat el cotxe a les tres de la matinada, anàvem a entrenar al Pirineu i tornàvem a les 9 de la nit. I això algú que no ho entengui, et pot dir, on vas!!!   

 

La Selecció Catalana la vas deixar quan va néixer la Jana, i el deixar d’entrenar tant fort, fa que estiguis a un nivell més baix. Costa d’acceptar? 

X: No, no costa d’acceptar perquè et compensa per l’altra banda. A més hi ha fases, i potser d’aquí, sis o set anys, tornes a entrenar i tornes a estar a un nivell acceptable si t’has anat mantenint. Lo important és viure el dia a dia, i disfrutar el que estàs fent a cada moment. Molta gent, diu no faig res perquè no tinc temps que plego a les set de la tarda de treballar. Ja veus! Jo m’ho passo igual de bé dies que vaig a fer muntanya, que els dies de bici, que avui que hem anat a córrer, que els dies que ens anem a passejar amb la motxilla a l’esquena i la nena. Mentre estàs fent coses i envoltat de la gent a la que aprecies, és lo important.   

 

I això, que t’emportes a la Jana a la muntanya, li estàs ja donant a conèixer perquè li agradi? 

X: Per ella tot és nou, i t’has d’adaptar a ella, però no has de deixar de ser tú mateix, perquè has tingut un nen o una nena. El que has de fer és que ella trobi com a normal les coses que fas. Amb un mes ja la portàvem a la muntanya. No ens l’emportem a fer tres mils, ni a patejar 10 hores, … quan vas amb ella te’n vas a fer un parell d’hores, dues i mitja… A més és un entreno que portes 13 quilos de pes! 

Xevi amb la Jana a Núria

Quins objectius et planteges? 

X: Amb la Jana,.. seguir tota una temporada, és difícil. És un dels motius pels que vai deixar la selecció. Com que no sé el temps que podré entrenar tampoc vull ocupar la plaça de ningú. Estar a la selecció és una cosa que te l’has de guanyar. I també deixar entrar els nanos que pugen perquè si sempre estem els de tota la vida allà, trenquem el cicle.  Els raids és un divertimento. Els raids, als que ens agrada tot tipus d’esport, doncs, serveix per entrenar. Faig kaiac i em serveix per entrenar, vaig a escalar i serveix per entrenar, vaig a fer barranc i em serveix per entrenar.  Pel què fa a curses de muntanya, en els darrers anys he saltat més a curses de llarga distància, se m’ha donat molt millor del que m’esperava. I ara, per aquest any que ve, fer curses curtes fins el mes de març. I el mes de març, una cursa de tres etapes als Ports de Besseit. A veure com respon el cos; estar tres dies seguits fent curses, a més descansant poc entre prova i prova. I depèn de com respongui el cos i dels patrocinadors, poder anar a la “Transalpine”, una prova que es fa als Alps, amb 350kms i 20 mil metres de desnivell! Una barbaritat en 8 dies. De les curses de muntanya és l’equivalent al Tour de França. 8 dies seguits que cada dia fas distancies entre 35 i 55 kms. I m’han proposat fer la “TransRockies”, pel Canadà. Però és que tot es dispara de diners. 

 

Quan fas coses tan bèsties, entrenar el cos és important però el cap? 

X: El cap és el més important, és un 70%. Les distàncies llargues et formen molt com a perosna i et serveixen per conèixe’t molt més. En aquestes curses tan llargues el promig d’arribats és del 60% i els abandonaments del 40%. I no tothom abandona per lesions, la majoria ho fan per fatiga, per no dosificar-se. Arriba un moment que dius, estic fos, i llavors entra en funcionament el de dalt i comences pam, pam, pam…  

 

I quan arribes, dius ja està! 

X: Quan arribes, és una barreja de sensacions, perquè normalment arribes a un poble, i tens una barreja de tot el que has passat en tantes hores. I quan acabes, pares i als 5 minuts no pots caminar. És curiós om reaccina el cos, t’asseus i no pots aixecar-te, se t’enrampa tot. L’últim que vaig fer, l'Ultra Trail de Rialp amb 5.500 positius de desnivell; al cap de dos dies, volia portar la nena al cole, li volia posar la jaqueta i sortia corrent i no la podia perseguir… però per altra banda, penses que bé, que tingui agulletes, això vol dir que he fet feina.  

 

Els homes són els únics animals que corren sense que ningú els empaiti i sense haver de caçar…  

X: Sí, però corres per plaer. Jo m’ho miro des d’un altre punt de vista, l’ésser humà és l’únic animal que mata per plaer, mata conscientment sabent que mata; i això és molt trist. I córrer, sí, correm per plaer, per sort! .    

salut i canya !!

article extret de www.bttgarraf.com i cedit per Anna Bello i Plácido Sarabia .

Aneto 3404m

Per fi , desprès de molts anys , he tornat a l'Aneto . No es un cim que hem cridi massa l'atenció , ja que odio les aglomeracions , i més a la muntanya , precisament el lloc on vaig a buscar la tranquilitat i la comunió amb la natura tant difícil de trobar en altres llocs .......... , però tenia moltes ganes de tornar amb la Montse i la familia . A més aquest cop se'n han ajuntat un bon grapat d'amics .

Divendres 01 . 21'00h . Benas . 1100m .

Es divendres vespre , i ens trobem a Benas per sopar a una pizzeria , fer 4 riures i planificar una mica l'endemà . Al final ens hem juntat una bona colla , 14 trescaires !!

Dormim al alberg que hi ha al Camping Aneto , a 3 km escasos de Benas . Es un bon lloc per pasar-hi la curta nit ; es petit , tant sols 20 places repartides en habitacions petites ( de 4 ó 6  llits ) , totes elles amb bany i dutxa al seu interior , i una cuina - menjador equipada amb fogons, tv ,nevera - congelador, microones i alguna altre cosa . A més està situat a la part alta del camping , amb la qual cosa quedes bastant aïllat del bullici estival . Nosaltres tant sols hi vam dormir 5 horetes , però si utilitzes totes les instalacions te un preu bastant ajustat ( 19€ pax/nit a l'agost 2010 ).

Dissabte 02 . 4'30h . Camping Aneto . 1150m .

Ens aixequem habent dormit poc però supermotivats pel que tenim per davant . En poca estona estem fent un café a la cuina i pujem als cotxes en direcció a la pista de Valhiberna , fins el Refugi lliure de Coronas . Son uns 45' de cotxe per pista transitable per qualsevol vehicle que no sigui un F1 .

Hem pujat sols per la pista , però en arribar a l'esplanada Coronas ens trobem amb una desena de vehicles que hi han pujat la nit o en dies anteriors . Aquest es un bon lloc per muntar un CB i realitzar desde d'aqui diferents sortides en dies succesius .

Son les 6'15h , encara fosc i negre , i ens posem en marxa amb una temperatura més que agradable : 10ºC !! . El camí està molt fresat , sense pèrdua , i desprès d'uns primers minuts planers creuant rierols , la senda gira a l'esquerre i puja paral.lelament al Torrent de Coronas , ara si guanyant alçada de manera ràpida .

7'30h .- Poc a poc anem guanyant desnivell , i tot just arribant al Ibon Inferior de Coronas el dia comença a despertar del seu son i ens deixa entreveure l'imponent muralla que ens separa dels Ibons Superiors . Creuem l'ibon per la sortida d'aigues , saltant de pedra en pedra , i remuntem la muralla per l'est , per un costerut i marcat corriol , a estones de terra , a estones de pedriscall i a estones de blocs de granit . Amb calma , gaudint de l'espai , anem remuntant metre a metre el desnivell que ens separa de l'Ibon Superior , sempre per la dreta de la vall .

Com qui no vol la cosa ens trobem ja a 2600m aprox. i ens trobem de cara amb l'Ibon Medio , que rodejarem per l'esquerra remuntant entre un gran rocallis amb unes vistes espectaculars del fons de la vall , i dels cims que embolten el Refugi de Coronas . Remuntem un darrer esperó d'herba i ens trobem a peu de l'Ibon Superior de Coronas , a 2730m .

9'15h .- Fem reagrupament ja que el darrer tram cadasqú a anat al seu ritme , i decidim fer parada per omplir el dipòsit de carburant .

Aquest lloc hem porta bons records , endarrerint el pensament a finals de la década dels 90' , quant fent travessa vam muntar un vivac en els mateixos espais protegits per pedres que tot i el pas del temps i les neus encara romanen intactes  . Aquella va ser la meva primera ( i de moment única ) ascenció al Aneto . És un gran lloc per escoltar el silenci .

Encara no hem tret els entrepans de la motxilla i ens hem d'abrigar : l'Astre Rei encara no ha fet acte de presència al llac , i convinat amb l'alçada i una suau brisa gèlida fa que mengem els entrepans enfundats a les xaquetes i amb guants a les mans . Des d'aquí ja veiem el nostre objectiu ,amb els seus 3404m, altiu i desafiant , treu el cap entre els núvols per controlar-nos , com per saber qui/que/com/quants volem pujar a la seva gepa .

Aquesta visió del camí que ens queda , de tartera i bloc , de petita grimpada al coll i glacera a la Nord del coll de Coronas , fa que 4 del grup s'ho repensin , segurament enduts per una por escènica a quedar-se sense forces més amunt , i decideixin quedar-se a esmorçar amb més tranquilitat , donar la volta a l'Ibon Superior un aquest estigui acariciat pel càlid Sol , i tornar xino-xano al punt de partida . És una llàstima , però cadasqú sap com/on està i no es pot obligar a ningú . L'Aneto continua allí per una altre ocasió .
10'00h .- La resta del grup ens despedim fins la tarda i comencem a vorejar l'Ibon fins l'aportació d'aigua que rep de la pobre , gairebé desapareguda, glacera de Coronas .
Ara comença la festa de veritat , pedres i més pedres amb una pujada d'inclinació constant , sense treba , sense descans . Poc a poc anem superant els metres de desnivell i de sobte l'altímetre supera la màgica xifra de 3000m !!! L'alçada es nota i la marxa es fa cada cop més lenta , però sense parar més enllà de petits moments per recuperar l'alè , fins arribar al peu del Coll de Coronas , el pas estratègic darrera el qual es troba la glacera .

11'15h .- Aquí s'ha de grimpar uns 15m , sense dificultat , per arribar realment al coll , on bufa un vent que ens glaça la cara i que fa que colocar-se els crampons sigui un autèntic suplici ; son 10' que es fan eterns , i certament més d'un pensa en "que punyetes fem aquí , no girem cua ? " .

Als que portem més anys en això de la muntanya l'experiència ens diu que no pasa res , ningú s'ha de posar nerviós , es fred i ja està , sols és fred , i quant ens allunyem del coll la cosa cambiarà ........... i efectivament , pocs metres desprès de sortir de l'infern , un lleu raig de Sol reflectit a la neu ens escalfa la cara i la resta del cos mentre ens canbia l'expresió . Ara ja no hi ha dubte que seguirem pujant , poc a poc , sense preses i cadasqú al seu ritmet , però sempre pujant , i ara ja bastant més acompanyats , ja que desde la ruta normal hi puja un bon grupet de gent .

12'15h .- Darreres pases i arribem al famós Pas de Mahoma ; per sort estem a principis d'octubre i en aquesta època no hi han gaires aglomeracions . Tot i això ens hem d'esperar uns 15' per que retornin el grup que hi ha al cim , minuts que aprofitem per reagrupar-nos desprès del darrer dur tram de pujada amb la neu , fer fotos i menjar una mica .

12'30h .- Hem fet el cim !! Aneto 3404m !! Podem gaudir del cim en solitut i tranquilitat . Llàstima que la boira no ens deixa veure gairebé res , sobretot ens tapa la Vall de Coronas , el camí per on hem vingut ; tant sols alguna petita escletxa oberta pel vent ens permet divisar els ibons i el fons de la vall .

No hi estem més de 10' al cim , bufa un aire gèlit i per altre banda ara veiem que torna a haber-hi gent a l'altre banda del Pas de Mahoma , per lo que decidim no entretenir-nos gaire més i deixar pas als altres muntanyencs . S'ha de seguir una ètica i ser coherent , si a nosaltres no ens agrada que ens facin esperar inutilment , tampoc ho hem de fer nosaltres .

13'00h .- Estem tot el grup de nou junt i comencem a baixar , deixant enrere el fort vent i la creu cimera . Les primeres pales son força dretes , i tot i que la neu està molt tova , preferim seguir amb els crampons als peus fins arribar de nou al Coll de Coronas .

Per sort per nosaltres sembla que el fort vent a afluixat una mica i ens permet treure'ns les peces metàliques dels peus amb més comoditat , així com desgrimpar sense patiments .

Baixem del coll un a un , sense preses i assegurant-nos de no llençar pedres als que han pasat primer . Qui més  qui menys a aquestes alçades ja va cansat , però hi ha algú que va més tocat . Anem tirant sense presa i arribem , cadasqú al seu ritme , de nou al Ibon Superior de Coronas , on fem parada de reagrupament i aprofitem per fer un most .

15'00h .- Aqui la temperatura es molt bona , sense aire i amb una mica de resol que ens escalfa i s'agraeix desprès del fred de les cotes altes . De manera intuitiva tots mirem enlaire , buscant el gegant amagat entre els núvols , com si un cop conquerit no volguès mostrar-nos la seva cara .

Es moment de riure , de hidratar-se i menjar una mica , moment de descansar aseguts sobre una dura pedra , moment de gaudir de l'experiència , moment de gaudir de l'entorn , del paisatges , i com no , dels companys .

16'00h .- Triguem en marxar , però el lloc acompanya i a tothom ens fa mandra reempendre la marxa . Retornem pel mateix camí que al matí hem fet a les fosques , encara amb els frontals encesos , fins el Ibon Inferior ; ara realment ens adonem de la pendent d'aquest tram , i gairebé de tota la ruta . Caminem lentament , al ritme que ens permet anar plegats , i un cop al llac , entre acudits i rialles , un grup pren la devantera per intentar arribar ràpid al encontre dels companys , no sigui que comencin a patir .A la fi arribem al Refugi lliure de Coronas , on ens esperen els companys , els vehicles i un bon bany al refrescant riu .

19'00h .- Un cop arreplegat tot i ja de tornada a Benás , parada obligada per fer la cerveseta de rigor , recordar els instants més intensos i alguna que altre anècdota d'aquest gran dia .

Aquest cop el gegant s'ha deixat conquerir i com no , ens ha ensenyat un bon tou de coses ; la Natura sempre es la més sàbia , mai ens deixa indiferents .

Serà per això que encara de viatge de tornada , cansats i amb son , ja estem planificant properes aventures ............... i és que no tenim remei !!!

Campionat de Catalunya de Clubs 2010

CAMPIONS  CAT. 2010 !!!!!!

 

video UFEC TV del Campionat Cat.

Aquest diumenge dia 14 s’ha disputat a Argentona la VIII Burriac Extrem organitzada pel G.M. Argentona i puntuable pel Circuit Català de Curses de Muntanya i el III CAMPIONAT DE CATALUNYA PER EQUIPS.

Tot l'equip teniem moltes il.lusions en aquest campionat , per ser en una cursa molt maca i ben organitzada com es la Burriac Extrem d'Argentona ,  per ser els actuals campions ( vam guanyar a Alcanar el 2009 ) , i per que no dir-ho , perque més que un equip som una pinya , un gran grup d'amics que fan molt més que córrer , i que es troben més enllà que tant sols a les curses ; som una GRAN FAMILIA !!

Els dies previs s'ha anat torçant la cosa , i entre lesions , inoportunts refredats i problemes familiars ens hem quedat l'equip en cuadre , amb només 2 corredors "titulars" , en Pere i la Montse . I potser es això el que ens ha donar més empenta a la resta per intentar donar-ho tot fins al darrer moment , ens hem conjurat a la sortida per no regalar ni una sóla posició ; si en adelanten i ens guanyen el campionat que sigui pels seus merits , però no regalarem res ............. I dono fé que no ho hem fet , no hem regalat res de res , ens hem buidat al màxim pel nostre club , la nostra familia esportiva .

A diferencia dels dos últims anys, a la sortida i teníem molts mes equips i millors que l’any passat, els de U. A. TERRASA amb en Javi Delgado i la Mònica Ardid al capdavant, l’U.E. VIC amb el J. Barrufet i l’Anna Comet, el BORGES-TRAIL amb el J. Pijuan i J. Pàmies, UEC ANOIA amb J. Sanchez i la Lola Brusau, A.E. MATXACUCA amb en R. Sancho i P. Lobera, etc... i entre tots aquets cracks, el nostre equip amb la Montse Martinez i en Pere Aurell al capdavant i acompanyats per en Gerard Morales, Manel Amor, Xevi Guinovart, Eduard Solà, Ferran Broceño i Núria Padrisa.
Des d’un bon començament ja es va imposar un ritme molt fort per part de tots els corredors i un marcatge de tu a tu  en els primers quilometres en Barrufet i l’Espiña, varen agafar uns metres respecta a la resta de corredors que varen mantenir mes de la meitat de la cursa, el ritme era molt alt i els corredors que varen sortir a un ritme mes conservador mica en mica anaven recuperant temps i posicions. La cursa que va fer en Pere va ser fantàstica, va sortir a un ritme el suficientment còmode per poder seguir de prop els líders de la cursa sense perdre massa temps i atacar just en el moment precís per poder guanyar la cursa sense problemes amb un temps de 2:03:51 seguit d’en Javi Delgado a 1’ i en Xavier Espiña a poc mes de 2’ d’en Lito.
Pel que fa a la resta de corredors de l’equip, cal destacar la gran cursa que varen fer tots ells, donant tot el que tenien per poder guanyar per segon any seguit el Campionat de Catalunya per Equips...

5 - Gerard Morales 2:07:18
6 - Manel Amor 2:08:10
11 – Xavier Guinovart 2:15:00
16 – Eduard Solà 2:22:14
30 – Ferran Broceño 2:27:19

En l’apartat de noies, des de la sortida la cursa va tenir una clara dominadora, Mònica Ardid, que en el primer quilòmetre ja va imposar un fort ritme difícil de seguir per part de la resta de corredores, la Montse va fer tot el possible per poder seguir el ritme de la Mònica, però no li va poder aguantar i en veure que ja era impossible lluitar pel primer lloc, va córrer per assegurar-se el segon lloc del podi que a mida passaven els quilometres, cada cop era mes complicat d’assolir, ja que per darrera seu hi anava la Judit Casas, una gran atleta en curses de llarga distancia i que mica en mica s’anava trobant en la seva salsa... Finalment la cursa va ser guanyada per la Mònica Ardid en un temps de 2:27:02, seguida de la Montse a 8’ i la Judit a 10’. Pel que fa a la segona corredora de Diedre que va participar a la cursa, la Núria Padrisa, va acabar en el 22e lloc tot i estar mes de 1 mes i mig sense entrenar.

Finalment i desprès d’un final incert, degut als 1er. i 3er. lloc en noies per part U. A. Terrassa, aconseguim el Campionat de Catalunya per poc mes de 40 punts de diferencia del segon classificat, el podi per equip a quedat de la següent manera: 

Ass. Esp. Diedre – 473 punts

U. A. Terrassa – 434 punts

U. E. Vic – 354 punts 

CLASSIFICACIONS DE LA CURSA

Sols em queda destacar la competitivitat sana que varem tenir durant la cursa i el bon rotllo entre tots els equips, de ben segur que el 2011 serà mes complicat que aquest i el bon rotllo seguirà igual o mes... Felicitats a tots!!!

crònica de Marc Erra , president de Diedre-Peltz .

Jo per la meva part estic més que content amb l'11ª posició ; estic fora de forma , tot just porto 3 ó 4 setmanes entrenant  fent volum , però les necesitats del club m'han fet competir . He sortit de menys a més , corrent la primera part , els primers 8km ràpid però controlant , i la resta , un cop arribats a les zones més tècniques anat al límit , apurant en totes les baixades ( m'he menjat més d'un arbust i/o esbarcer ) i esbufegant a les pujades , i he aconseguit anar remuntant posicions fins al final . Suposo que , com es diu vulgarment , he corregut "com un veterà"..................i es que un ja te una edad i porta moltes batalles a les seves cames .

Al final he arribat al límit de les rampes als isquios , he destroçat les bambes ( R.I.P.) , però satisfet , molt i molt satisfet , molt millor del que m'habia pogut imaginar a la sortida .

I el millor sens dubte les birres i les rialles un cop dutxats , tota la familia plegats en rotllana al terra de la Plaça Nova d'Argentona ..............

 I qui m'ho habia de dir a mi , a principis d'any , un any que començava amb molt dubtes i sense objectius clars , que al novembre estaria disfrutant de tants bons records , victòries i podis , i com no de la Copa Catalana de Raids i el Campionat de Catalunya de Raids amb el Sambari Tuga-Diedre X-trem i del Campionat de Catalunya de Clubs(curses de muntanya) amb el Diedre-Peltz .

Hi han vegades que les coses surten bé sense voler-ho , casi per casualitat , i aquest any ha estat de ben segur un d'aquest casos ................

.....................però que segueixi la festa !!!!!!!!!!!!!!!!!!

salut i canya a tots !!!!!!!!!!!

Puig Carlit 2921m

Aprofitant els darrers dies de tardor sense neu hem pujat al Carlit , un preciós cim del Capcir envoltat d'una infinitat de blaus llacs que conviden a més d'un bany ........... si no fos perque estem a -5ºc !!

El recorregut que proposem es senzill i alhora complet ; senzill per que està tot molt ben senyalitzat , potser una mica massa i tot , i per que no presenta cap dificultat d'importància , i complet per que ens permet gaudir del bosc pirinenc , d'una munió de llacs de considerable grandaria i d'un cim alpí en el seu tram final que ens obligarà a realitzar una petita grimpada per poder gaudir de les vistes que des de els seus 2921m es divisen .

Horari :  6'30h , a ritme molt tranquil . 7'30h si comptabilitzem les parades per menjar i gaudir del cim .
Desnivell : 1100m+ .

Aparcament de Les Bullosses .2000m.7'30h.(0h)
És octubre i està gairebé desert , però tant sols observant totes les places lliures d'aparcament que hi ha , un es fa una idea del batibull que pots ser aquesta zona a l'estació càlida .Aparquem en un replà devant del refugi del CAF .

Comencem a caminar tot just amb la primeríssima llum del dia , o millor seria dir amb la darrera llum de la Lluna . Creuem la presa de l'embasament direcció a l'Hotel i tot just al seu devant ens trobem els primers rètols que ens indicaran el camí a seguir . Seguirem les línees grogues pintades als arbres i/o roques que surten a l'esquerre de l'edifici .

El sender no te cap pèrdua i està molt marcat , massa i tot . En seguida comencem a trobar els primers estanys .

Estany Sec .Refugi de llauna. 2150m . 8'30h.( 1h )

1 hora de marxa i arribem al aixopluc de llauna de l'Estany Sec . El refugi queda a tocar del camí , entre dos llacs . Es molt senzill , metàlic verd amb terra de palla , però de ben segur que a refugiat a més d'un muntanyenc en un dia cru d'hivern .

Deixem l'Estany Sec a l'esquerre i remuntem un petit resalt herbòs . Aquí el camí es bifurca i hem d'agafar el de la dreta . No te gaire complicació , i segurament per l'esquerre també arribaríem donant més volta , però l'excès de pintades i les fites que cadasqú posa allà on li sembla millor , poden portar a confusió . Reseguim per cami ample i ben traçat , sempre per capdamunt d'una petita careneta que separa altres llacs . Ja visualitzem el nostre objectiu treient el cap per l'oest . Creuem un pont de fusta sobre la sortida d'aigues de l'estany i trobem un cartell que ens índica la separació dels camins de la "ruta dels 9 estanys", "ruta dels 12 estanys" i "puig carlit" .

Tartera . 2300m . 9'45h .(2'15h)

Arribem a un cartell que ens indica la bifurcació de "ruta 12 estanys" i "puig carlit". Bufa un fort vent , i aprofitant unes roques que ens fan de paravent parem a esmorçar , que hi ha gana . El lloc es idílic , emboltat de majestuosos cims enfarinats , a la vora de les tranquiles aigues de l'estany , i en absolut silenci . Encara no ens hem trobat a ningú . Quina pau i tranquilitat !!. Desde aquest punt ja intuim el camí , que s'enlaire per l'esquerre de la vall remuntant un tartera .

Esmorçem amb tranquilitat , no hi ha massa presa , fins i tot hem portat un termo amb cafetó calent ( quin privilegi!!) , i tot seguit tornem a caminar , ara ja per camí més costerut .

Aqui ja ha glaçat per la nit , i en algun tram del camí pel que regalima aigua ens trobem plaques de gel , però son fàcilment evitables .

Estany Superior . 2600m 10'45h .(2'30h)

Tenim el gegant al devant , enblanquinat per les primeres neus de la temporada , i per sorpresa en apareix l'estany superior . Es una visió extraordinària . Als que no vulguin pujar al cim , els hi recomano pujar fins a aquest llac , fora de la ruta dels estanys , per gaudir de la seva tranquilitat i localització , tot just als peus del Carlit .

El sender surt directament a la sortida d'aigues de l'estany , i la primera imatge es espectacular , amb els ulls al nivell del líquid cristalí .És una d'aquelles imatges de muntanya que et queden grabades per sempre més a la memòria .

Creuem la sortida d'aigües per l'esquerre i remuntem per sender fins el Coll de Colomer , un coll ample i planer , amb algun vivac de pedra preparat . Es un bon lloc per muntar un vivac , amb l'aigua relativament aprop .

Seguim per sender ben marcat , ajudant-nos en algun petit pas amb les mans fins que el camí realitza un petit ziga-zaga i ens deixa a l'aresta d'un petit esperó rocós .

Esperó rocós . 2700m. 11'30h . (3'15h).

A partir d'aqui comencen els trams de grimpada convinats amb trams de corriol marcat . El recorregut a seguir està traçat amb punts vermells a les roques , s'ha d'intentar no perdre-ho per no complicar-nos la vida en la grimpada . Es una grimpada fàcil ( I ) , que se'ns fa una mica més entretinguda per la presència de les primeres neus .

Flanquejem el cim per la seva base i a mida que ens apropem i guanyem alçada és fa més pendent , però sense cap problema remarcable .

Puig Carlit . 2921m.12'00.(3'45h).

Arribem al petit coll que separa les dues cotes d'aquest cim . Tot el tram de grimpada hem estat protegits del vent  però al sortir al collet ens tornar a glaçar la cara . Aqui la neu es més compacta i glaçada , però no hi ha problema per superar els darrers 20m fins el cim Nord . I com no , al cim hi ha el seu corresponent vivac . Des d'aquesta privilegiada talaia les vistes son espectaculars , més si tenim en compte que el vent fred a netejat l'atmosfera i la vista arriba fins a l'infinit .

Estem el temps que l'aire fred ens deixa , baixem el collet i remuntem fins el cim Sud , més estret i petit que el seu germà .

Retorn . Estany de Les Bullosses . 2000m. 15'00h . (6'30h)

La tornada la realitzem pel mateix camí . A l'inici es fa més entretingut perla neu i la desgrimpada , sense ser perillossa però s'ha de vigilar . A més ara comencem a trobar gent que puja , i ens hem de deixar pasar . triguem 1h per desfer els primers 250m fins deixar enrere l'esperò i per tant la neu .

A partir d'aquí el cami ja no aporta cap problema , i el tram glaçat de primera hora del matí , per sota de l'estany superior ja ha desglaçat gairebé en la seva totalitat .

Tornem a voltar els estanys , desfent el camí de pujada fins que arribem al pont de fusta per creuar el torrent que neis de l'estany . En aquest punt i aprofitant que ara ja no bufa el vent que ens ha acompanyat tot el dia , fem una paradeta per fer un most ràpid gaudint de les vistes del gegant conquerit i de la calidessa del Sol alpí al nostre rostre .

A aquesta hora els estanys son una munió de famílies fent "picnic" , i ara tenim la gratificant sensació d'haber gaudit d'aquest paisatge en la solitut del matí , de sentir-nos privilegiats . No vull imaginar-me aquest lloc a l'estiu , ha de ser .............ufffffffff..........

Desfem el tram final fins el cotxe sense problemes , i mentre tornem a creuar la presa de l'embasament recordem aquest mateix lloc fa unes hores enrere , i tot el que hem fet disfrutat durant el dia . Donem el darrer cop d'ull i arribem al refugi , i per tant al cotxe amb la satisfacció de l'objectiu aconseguit .

Episodi 4 . Ultra Trail Rialp



A vegades , hi ha situacions , o més ben dit , hi han cúmuls de circuntàncies , que et porten sense voler-ho a descubrir noves zones , noves curses , nous pobles , nova gent , ........... i retrobar vells o antics amics en els llocs més inesperats .



cartell promocional UTRialp 2011



Aquest podria bé ser el resum d'una gran prova , i certament això es el que hem va pasar per l'Ultra Trail de Rialp . Ja fa mesos , a principis del més de març , en una cursa i curiosament parlant amb l'organitzador d'una altre de diferent , ( es a dir , desprès de córrer a la Marató de la Vall del Congost i parlant amb el Robert Salon , organitzador de La Forestal , marató de muntanya de Sort i de molt bon record per a mí ) , hem comenta que a la vall de la Noguera Pallaresa hi ha una idea de muntar una cursa que uneixi els dos cims emblemàtics de la zona , el Montsant de Pallars i el Pic de l'Orri . Aqui queda el comentari i seguim parlant d'altres històries .........

Mesos més tard , a principis d'agost i treballant a la consulta , un pacient em comenta que li ha arribat un mail on li comenten que s'ha creat una nova cursa , un ultra , a Rialp , al Pallars . Curiosament , aquell mateix dia m'arriba un mail del Robert Salon donant-me a conèixer la cursa . Li dono un cop d'ull al web , i encara amb la decepció de Benás a la ment , decideixo prendre-hi part , ja que m'agrada el perfil i l'estil de cursa ( pujar i baixar als cims pel camí més llògic , sense buscar camins "palla" per omplir quilòmetres ) , és una distància en la qual cada cop em trobo més còmode , puc anar amb la familia , s'hi apunten amics , podré pujar , encara que sigui en cursa , a un cim pendent , el Montsant de Pallars , i a més es córre a una vall de la que guardo grans records , esportius i familiars .

RIALP , 17 - set - 2010 .

20'00h . Arribem al poble i plou , plou bastant . Ens instalem a l'apartament i poc desprès anem a buscar els pitralls al Casal . Sopem entre converses i rialles i acabo de preparar tot el material necesari per l'endemà escoltant el repic de l'aigua a la finestra de l'habitació . No puc fer més que esperar que pari de ploure , tot i que les previsions de l'organització , tots gent de la zona , no convida a res de bó .


RIALP ,  18 - set - 2010

5'00h .- Sembla mentida , però no plou . Al Casal gent de renom : els vaskos Iker Karrera  i Iker Uraitz , els catalans David Carrasco i Manel Amor , l'andorrà Pelegrina i algú més camuflat . Les 5'00h es la teòrica hora de sortida , però finalment s'enradereix 30' . 5'30h en punt , encara negre nit i sortim pels carrers del poble il.luminats tènuement per uns pocs fanals , fins que aquests s'acaben i continuem direcció Llessuí , entre corriols i pistes , encara sense saber del cert si la boira ens deixarà conquerir el Montsant .
De sortida ràpidament es forma un grup d'uns 10 corredors , amb tots el favorits al capdevant . Com portem un ritme tranquilet anem parlant amb en Manel Amor , fins que Iker Karrera decideix incrementar el ritme i marxar . En Manel es vol probar i decideix seguir-lo , perdent-se ràpidament en la foscor de la nit .
Jo prefereixo quedar-me amb el segon grup , que mica en mica va perdent efectius . Ens trobem en aquest grup Iker Urizar , David Carrasco , un company argentí i jo mateix . Jo segueixo a la meva , amb un ritme constant , i ara ja amb llum de dia visualitzem millor les distàncies amb els de devant , els de darrera , i com no amb el pic . Arribem al control de la pista del Triador i aqui ens diuen que tirem amunt , la boira sembla que ha donat una petita treba i l'organització decideix fer cim ; soc concient que aquest fet m'afavoreix força , i a més es un cim pendent , però quant comencem a pujar per la pala mullada i herbrada , amb les mans i els peus gairebé insensibles pel fred , un vent gèlit que et talla la pell de la cara ,quant comencem a guanyar desnivell de manera ràpida en més d'un moment penso "que hi faig aqui , ja ens haguessin pogut tirar per la pista ........" , i mentre el coco li dona voltes a aquest tema , les cames segueixen al seu rotllo , pas a pas , com aliènees a aquests pensaments , i quant "desperto" tot just arribant a la canal de pedra descomposta i miro enrere veig que , gairebé sense plantejar-m'ho , he anat obrint fortat amb els membres del grupet .
Montsent de Pallars !! Ah , quines ganes tenia de trepitjar el seu cim , i no per què això vulgui dir que s'acaba la pujada de moment i comença una llarga , llarguíssima baixada ( que no se que es pitjor ) , si no pel que significa ; un cim del que habia hagut de recular en alguna ocasió , que es resisitia , i sobretot el fet de ser el lloc on va patir un accident mortal la xicota d'un bon company dels anys de la Selecció . Petó al terra , a la Mare Natura , que és qui més en sap de tot .
No se quina temperatura fa aqui dalt ,a gairebé 2900m , però jo estic en màniga curta i tremolant , i encara agafo més fred en veure els controls tapats de dalt a baix , deixant entreveure tant sols uns ulls plorossos per l'aire gebrador . No paro ni un moment , començo a baixar amb certa alegria per fugir del vent i els fred del cim , ràpida però de manera segura , concient que la baixada serà llarga , molt llarga , i encara ens queda molt de desnivell positiu per completar .
Arribo al Coll de Mainera , sol com un musol , un ràpid cop d'ull a les vistes que des de aqui hi han dels estanys i del refugi Colomina , i segueixo baixant al mateix ritme , quant de sobte veig a la llunyania el Manel . Apreto una mica per agafar-lo , serà una bona companyia i l'enxampo tot just arribar a la pista de nou .
Els 2km de pista es fan llargs , piquen amunt suaument i no saps si córrer o caminar . Arribem al nou control i avituallament , mengem una mica de xocolata i cop d'ull al darrere per veure que hem obert distàncies .
A partir d'aquest moment la baixada es molt "guarra" , sempre per prat mullat , on has d'intentar mantindre l'equilibri per les relliscades i per els constants sots que ens trobem . Baixem xerrant , però amb molt de compte de no accelerar-nos ; és molt dreta i si carregues les cames ho pagues desprès .
La baixada es fa llarga i sembla que no arribem mai a l'avituallament de Carege . Tot just per arribar al control s'ha de remuntar pels carrers del poble , i mentre mengem i bebem abundantment arriba un grup de 4 atletes ; sortim del control sense preses ; sabem que ens han retallat molt minuts a la baixada , però també sabem que això vol dir que han baixat molt depresa , carregant els cuadriceps , i , ho estant realment molt i molt forts , o els hi pasarà factura més tard . 
El Manel i jo continuem al nostre rotllo , xino-xano , sense atabalar-nos pel fet de tenir-los al darrere , i reseguim el bonic corriol que ens dur al poble abandonat de Sant Romà de Tavérnoles .
Ja veiem les runes , però sembla que no arribin mai . Entro en una petita crisi física i cada cop hem costa més seguir el ritme del Manel  , per lo que li dic que marxi sol . Hem conec i ens aquest casos el millor per mi es anar sol , al meu ritme . Vull baixar a la carretera per creuar el pont sobre la Noguera Pallaresa , avituallar-me bé al control , i desprès ja veurem .

Control de Pont de Gulleri : Tot just arribo quant marxa en Manel . No tinc presa ; m'ho prenc amb calma i menjo i m'hidrato tot el que puc . La veritat es que tot i que la musculatura ja fa estona que m'avisa ( si no entrenes el que cal et pasa això !) , les meves sensacions no son dolentes , i per tant ara es quant més haig d'utilitzar el cervell , no deixar-me enganyar per la proximitat del Manel ni per la posibilitat de podi ( que més ben igual ) . Estic uns 5' parat a l'avituallament i quant surto encara no ha arribat el 4art classificat . Creuo la carretera i començo a pujar per la pista caminat , acabant-me l'entrepà de bull blanc ( realment una llesca de pà de pagès amb 5 ó 6 trossos de bull blanc) . A aquestes alçades de cursa , desprès de més de 6'30h de competició , i sense pensar en el que queda per endavant , desprès d'omplir l'estòmag amb "gels" , altres "porquerietes vàries " i beure Aquarius , la coca-cola de l'avituallament i aquest tros de pà amb embutit es com un "manjar", una preuada delícia , com qui troba un oasi enmig del desert ....... i tot i això , tot i saber que es el darrer avituallament realment sólid , no el puc acabar , el cos es nega a engullir més i haig d'escupir les darreres musegades abans de vomitar-les .

Paso el mal tràngol concentrant-me en el ritme , posant un peu devant de l'altre i sense pensar en el desnivell a superar , i gairebé sense donar-me conte sento uns crits amics , encara llunyans , que m'animen ...... "vinga Xevi ,ànims , força , amunt !!!!" .Aixeco el cap lo just per veure l'Abraham al capdamunt de la rampa, a tocar de les primeres cases ; hem trobo a Roní i aqui m'esperen els amics , i les meves nenes . Ostia tú !!! Vaig concentrat , inmers en els meus pensaments , però m'emociono al veure'ls allà , animant i cridant "xevi !! papa!! xevi !! papa !! " ; faig esforços perque no caigui cap llàgrima i no puc més que fer el Cor fort per no parar i deixar-ho córrer . Apunt estic de fer-ho quant els crits d'ànim de la Marta i la Montse m'empenyen sense voler-ho , i es quant hem dic a mi mateix " això ho has d'acabar per tots ells , sigui com sigui , però ho has d'acabar amb un somrriure a la cara !" .
Petons a les nenes i amunt !!!

La visió de la familia m'ha donat moral i forces renovades , com si d'una injecció d'algun d'aquest productes prohibits és tractès , començo a pujar sense treba , motivat però amb seny ( si és que he queda algo d'això últim ) . No intento córrer , hem limito a caminar ràpid , regulant les pulsacions , controlant el temps , bebent seguidament , menjant un gel i alguna gominola cada hora , disfrutant i gaudint del paisatge , del frondòs bosc pel que ens fan pasar , .......... i així , sense voler , arribo a l'anomenada "corba 180" , on hi ha el control i l'avituallament ; una mica de Coca-cola , un plàtan , i cap amunt . Ara toca 2km d'asfalt fins a l'Hotel Port-Ainé . Intento córrer , lent , però la pendent hem permet trotar sense pausa ( .......i sense gaire alegria..... ) . El tram d'asfalt es curt i pasa ràpid . Supero un marge i treu el cap la teulada de l'hotel , i a mida que es va apropant veig el control . De nou un altre plàtan , una mica més de beguda xisposa i ràpid amunt . La noia , maca i amable , tot s'ha de dir , m'indica per on segueixen les cintes , mentre l'interrogo sobre el temps de devant i darrera ; en Manel ha passat ja fa 25' ben bons ( uff, el descarto ) i en David encara no ha passat pel control de la corba 180 , o sigui que com a mínim li porto els 15' que es triga de mitjana en fer el tram d'asfalt . Bé penso , ja gairebé estic al Pic de l'Orri , apreto una mica i començo a baixar fort , que baixant es difícil que m'agafi ...........i quant desperto dels meus pensaments ja estic al capdamunt de les pistes , divisant l'antena de telecomunicacions que hi ha al cim , respirant tranquil per que ja s'ha acabat la pujada i la musculatura m'ha aguantat ( que no les tenia totes 2000m més avall , al Pont de Gulleri ) , gaudint d'un trote suau per la pista forestal i del plujim que cau , un xirimiri que fins i tot s'agraeix . Llàstima de la boira que no ens deixa veure res a més de 20m del nas .

Sello al control , guardo la gorra a la motxilla per que en aquesta vessant bufa un vent bastant empipador i hem poso en marxa , agafant velocitat poc a poc per habituar les cames al descens . Faig els meus càlculs , i en menys d'1 hora hauria d'estar a Rialp , o sigui que som-hi !!!

El primer tram s'ha de fer amb precaució , m'ho han avisat al control , ja que entre el vent i la boira , algunes de les cintes poden no veure's i un cop perdut , el tram de prat es tot igual i costa recuperar la posició . Baixo ràpid però amb cautela , controlant de no fer-me mal a un turmell i no enxegar-ho tot a "norris" . S'acaba el prat , comença el bosc i en els arbres les cintes son molt més fàcils de seguir , alhora que ens fan de paravent natural per frenar la força de l'aire . Es un tram molt tècnic , obert a cop de destral fa poc i per tant ple de troncs i branques al terra que et poden jugar una mala pasada , però a mi ja hem va bé , és el terreny que més m'agrada , el que se'm dona millor i a on més disfruto ; baixar per terreny mullit i boscòs , un autèntic slàlom d'arbres i matolls , i a més les cames responen perfectament ; hem fa mal tot , crec que fins i tot les celles , però a desaparegut qualsevol problema muscular . A vegades penso que es cert , que realment estem una mica tarats , que cuanta més canya millor respon el cos ............. i entre divagacions mentals sento un crit amic i conegut , al control de la "corba 180" , i no es que sigui el noi del control que ha agafat confiança i ja ens coneix a tots pel nom ( o si ? ) , son l'Abraham , la Marta i la Montse i les meves nenes !!!. Quina currada , porten tot el dia de bòlit darrere meu i han pujat fins a qui dalt !! Tots parlen alhora , es barrejen els crits d'ànim de les noies amb els parcials que hem canta l'Abraham , i tot això amanit amb el control que intenta guiar-me en aquest tram a base de crits . Quina olla de grills !! i jo que ja ni hi sento , no puc parar , vull aprofitar l'inèrcia i si m'aturo igual desprès ja no arrenco , i com porto aigua al bidó i hem queda algun gel , doncs "palante!" ; soc incapàs d'absorbir tanta informació ; al final hem concentro escoltant el control , i el 1'5km  de pista seguent intento desxifrar la resta ; total ,el control diu que he de fer 1'5km de pista plana i desprès agafar un corriol a la dreta en forta baixada , senyalitzat ; l'Abraham que al darrere li porto més de 30' al quart , o sigui que tranquil , i que al Manel li estic retallant distàncies i tant sols hem porta 10' . I la meva Montse , inocent , que pregunta que "com estàs ?" . " Collons , com estàs ......... com vols que estigui a aquestes alçades ? cardat , molt cardat !!"

El terreny està moll i cada cop es més tècnic , troncs , branques , matolls , herbes i fins i tot algun bolet intenten fer-me caure ...........i algun cop ho aconsegueixen . La barreja del terreny amb la fatiga acumulada fa que en algun punt rellisqui i perdi l'equlibri , però sense més conseqüències . Van pasant els quilòmetres , miro l'altímetre de tant en tant i veig com va baixant , quant de cop noto gotes d'aigua al clatell . Sense previ avis comença a ploure intensament , sense donar temps a habituar-se a la pluja hem comença a regalimar l'aigua pel front , i sabent que tinc marge amb el quart penso en aturar-me quant en un revolt del camí veig Rialp . Quina visió !! Ara ja no m'aturo , penso , es més , ara fins i tot disfrutaré i gaudiré com mai de la pluja , ara ja fins a l'arribada controlant les llosses de pedra lliscant per no prendre mal , i ja m'abrigaré al poble . Però amb el que no hi contava es amb que l'aigua que regalimava  pel front , aquell aigua que m'acompanyava amigablement ( creia jo ) en els darrers quilòmetres , disfrutant de la feina ben feta i gaudint del patiment , era un aigua traïdora , que empenyia les sals seques de la suor de la pell cap els ulls , sense remei , sense poder evitar-ho . Les meves mans semblaven els netejaparabrises de qualsevol cotxe , quant en mig d'una forta tempesta els tens a la màxima velocitat i no hi veus .............. doncs aquesta era la meva sensació en aquest moment ; i tot per no parar-me un moment i posar-me la gorra , una cosa tant sencilla com posar-me la gorra........ !!

Per sort aviat s'acaba la zona de baixada i arribo al riu , i no a un riu qualsevol , a la Noguera Pallaresa !! Però si te més de 20m d'ample en aquesta zona !! I com creuem ara !! Aquesta "espantá" inicial es deu al fet que ja no m'arriba gaire bé la sang al cervell , i si per mi fos , m'hi tirava de cap per creuar-ho allà mateix , total ja vaig moll fins a la mèdula ...... però per sort per la meva integritat física ( jo petit i poca cosa i el riu amb una mala llet inusual a aquestes alçades d'any , tinc les de predre ) el camí va paral.lel a la direcció de l'aigua durant uns 2km que es fan eterns , amb les cames que es queixen a cada petit resalt del camí dient que no més , que ja està bé del càstig , quant de sobte , darrera d'un d'aquest resalts apareixen unes escales de fusta ( ull !! la fusta mullada rellisca , i molt !! ) que acaben en un pont , i per fi a l'altre riba de la Noguera , les primeres cases de Rialp !! Entro al nucli urbà , uns carrers que ara estan solitaris i tristos , son les 15'00h , hora de dinar i plovent amb insistència , però que a mi m'omplen enórmement : tant sols jo el que m'ha costat arribar fins aquí , i no tant sols pel dia d'avui , sino per tot el que hi ha al darrere ........ bé , només o se jo , i la Montse , el sacrifici de la qual es molt més gran que el meu , mai li podré estar del tot agraït per la seva paciència , seny i bon fer .

Poca gent a l'arribada però hi son els més importants , els amics i com no les meves "nenes" ; ja ni a prou , no en necesito més per ser feliç en aquest moment .

Pocs minuts desprès continua plovent i marxem plegats a dutxar-nos a l'apartament ; el pitjor de tot es pujar fins el tercer pis , ara si que les cames i les forces han dit NO definitivament i es tota una odissea pujar esgraó a esgraó ............ i desprès la dutxa reparadora ...........i tot seguit , ja vora les 16'00h alguna cosa sólida que intenta obrir-se pas en uns intestins que encara es neguen a ingerir res que no sigui líquid ; doncs haurem de fer-li cas , ja soparem en condicions i ara ens limitarem a beure molt , i a brindar per tot plegat amb una bona cerveseta fresqueta mentre repaso un i altre cop la cursa , les sensacions , les alegries !!!..............mentre a fora continua arribant gent ................... i continua plovent .................

Almenys l'entrega de trofeus de diumenge es fa amb un bon Sol , que sempre es d'agraïr .

Un bon final de temporada , que començava com una gran incògnita i que ha acabat convertint-se en un bon any , amb bones sensacions , grans curses , o no , grans moments i altres de no tant bons , grans amics , moltes hores compartides en entrenaments , en viatges , nous amics i retrobaments amb alguns de vells .............. que més puc demanar !!!!!

  

salut i canya !!!!